«No hi ha gossos ni races potencialment perilloses, hi ha propietaris inadequats»

És cíclic, cada cert temps es fa públic el cas d’un gos que ha embogit i ha atacat a diverses persones. L’últim, fa poques setmanes a Barcelona, amb nou ferits. L’educador i ensinistrador caní Oscar Ibáñez, de We can dog activities, aporta algunes claus per entendre què ho desencadena, i sobretot, qui n’és el responsable.

—Què duu a un gos a atacar d’una forma tan salvatge a les persones que té al voltant?

—Sempre paga les culpes el gos... Mai ens pararem a pensar perquè va atacar, segurament hi havia un motiu, potser no estava suficientment ben educat. El propietari d’aquesta mena d’animals ha de tenir unes capacitats adequades. Sempre dic que no hi ha gossos ni races potencialment perilloses, hi ha propietaris inadequats per tenir depèn de quines races. Són gossos que, per tenir-los, has de comptar ja amb certa experiència per saber-los dur.

—A Espanya, la llei considera vuit races de gos com a potencialment perilloses, en què es basa per sostenir la seva tesi?

—Són potencialment perillosos perquè si ataquen, per la seva força i per les seves característiques físiques, poden fer molt de mal. Fins i tot poden matar, però l’agressivitat o la conducta no serà molt diferent que la d’un Chihuahua de dos quilos que voldrà atacar un altre gos. El motiu pot ser exactament igual, com una mala socialització. El potencial d’un és que et pot matar i en canvi, l’altre, només trencar-te el pantaló.

—Entén vostè per tant, que el propietari és el responsable de l’atac?

—Tot el que fa el gos és responsabilitat del propietari. Si tens un gos que ataca, és un animal que tu no has sabut educar adequadament. En el cas de Barcelona per exemple, si va fer allò, segurament altres vegades ja havia tingut alguna mena d’episodis semblants, però potser no tan greus.

—A banda, l’animal en aquest últim cas no portava morrió ni anava lligat.

—És molt estrany, havia de portar el morrió, evidentment. Hi ha unes normatives i aquella persona les estava incomplint. També he de dir una cosa, potser aquell gos no era el millor gos del món mundial, però va passar alguna cosa que li va provocar un estat d’estrès i la situació va fer que encara s’estressés més.

—Considera segur tenir aquesta mena de gossos en llars on hi ha nens petits?

—No ha de ser ni més ni menys perillós que qualsevol altra raça. Se suposa, és clar, que això ja és un altre tema, que el propietari està capacitat amb una mínima experiència de com educar un gos. És que educar a un Rottweiler, més o menys, és com educar una altra raça, cada una té les seves peculiaritats evidentment, però el fet de ser un Rottweiler no el farà ni més ni menys perillós. En altres països, aquesta raça no causa cap problema. A Alemanya és gairebé un símbol nacional, no els hi diguis allí que és perillós.

—Expliqui’s.

—Allí estan criats i seleccionats adequadament, aquí per desgràcia, hi ha cria indiscriminada, el que comporta que caigui en mans de persones no adequades. És una roda.

—Creu que s’hauria d’educar a les persones a l’hora de tenir un gos per primera vegada?

—Sí, exactament, com a educador em trobo més en la situació d’haver d’educar al propietari, que és el responsable de l’animal. És important que sàpiga el que té i les seves responsabilitats, que són moltes. Moltes vegades equivoquem el concepte de «tinc un jardí amb molt d’espai, ja puc tenir un gos», i no és així. El concepte important és si tinc temps per dedicar-li al gos. Temps per educar-lo, ensenyar-li un bon comportament o socialitzar-lo. Si tens espai, perfecte, perquè en alguns moments li vindrà bé perquè tindrà lloc on córrer, però no com a norma perquè pugui estar vuit o deu hores sol, ja que sempre acaben havent-hi problemes de conducta en aquestes situacions.

—Quin tipus de problemes?

—És molt probable que el gos cometi errors des del punt de vista humà, que per a ell no ho són, com ara bordar, fer les seves necessitats a casa, trencar coses... Són coses naturals, si ell s’avorreix, ha de mossegar alguna cosa.