«Em van dir que, possiblement, m'haurien de treure els dos pits»

El 99% dels càncers de mama es desenvolupen en dones i l’1% restant, en homes. És una xifra tan insignificant que la majoria de barons no es paren a pensar si aquell petit gra o molèstia que han notat a qualsevol dels dos pits pot ser un tumor maligne. Herrera, va trigar 10 mesos a decidir-se a anar al metge, però el van agafar a temps. La propera setmana farà tres anys que li van extirpar el pit dret. Aquesta és la seva història.

—Com va començar tot?

—Em va sortir un granet just al mugró. Jo pensava que era de grassa, però cada cop s’anava fent una mica més gran. Passat un temps era ja com un cigró. Vaig anar al metge de tota la vida, i només veure-ho em va dir que era un tumor i dels dolents. Al principi m’ho van pintar molt malament, jo pensava que no sortia ni d’aquella consulta aquella tarda.

—Què se li passa a un pel cap quan li diuen que té un tumor maligne?

—De tot. També he de dir que m’ho van pintar tot molt lleig en un primer moment, després va anar sortint tot millor. Em van dir que, possiblement, tindria un tumor a les dues bandes i que m’haurien de treure les dues mames. També em van indicar que hauríem de fer sessions de quimioteràpia i radioteràpia. La veritat és que et cau el món a sobre. La que pitjor ho va dur va ser la meva dona.

—Va pensar en la mort?

—Sí, tinc molts antecedents familiars. De part de pare, eren cinc germans i tots van morir per algun tipus de càncer. Ho he viscut de molt a prop i, quan t’ho diuen, et poses en la pitjor de les situacions.

—A què s’aferra una persona per no enfonsar-se en aquells moments?

—El millor és pensar-hi el menys possible i seguir fent una vida normal, com he fet jo. Vaig procurar seguir fent el mateix. Tot i que vaig haver de deixar la feina, seguia amb totes les activitats habituals, per no pensar. Estava amb el meu grup de teatre, amb la colla de gegants de l’escola de les Carmelites... Sempre feia coses per estar entretingut. El dolent és quan arriba la nit i et fiques a llit i penses. En aquell moment li dónes voltes a tot. Em van haver de donar pastilles perquè no dormia, no descansava. Em venien totes les pors.

—Un pot pensar en coses maques mentre li fan la quimioteràpia?

—Jo a la quimioteràpia hi anava sol. Agafava el cotxe, arribava, m’endollaven els tubs, acabava, agafava el cotxe, i cap a casa. Les infermeres eren encantadores, no va ser un mal tràngol. Aprofitava per pensar en organitzar alguna excursió amb els nens o en els projectes on estava. Potser era també pel meu caràcter.

—Com va dur el procés la seva família?

—Ells ho van dur pitjor, la meva dona es va fer un fart de plorar. Els meus fills també ho van dur molt malament. Però el fet de veure’m a mi, que m’importava poc, a ells els ajudava a dur-ho millor.

—Com es troba vosté ara?

—Ara és quan ho estic passant pitjor. Estic amb ajuda psicològica de l’Associación Española Contra el Cáncer (AECC), amb la psicooncòloga Elena Nolla.

—Què fa que ho passi pitjor ara que no pas durant el transcurs de la malaltia?

—Quan tens la malaltia és com si anessis a sobre d’un núvol, i quan ja acabes, caus. Quan estàs malalt, estàs controlat, cada dos per tres et fan proves: ara una mamografia, després una radiografia, anàlisis... En aquell moment no sents que pugui anar a pitjor. El pitjor ve quan passa un any i mig i et diuen: «Ja està, ara fins a l’any vinent». Aquí és quan t’entren les pors, i comences a pensar si se’t reproduirà o si recauràs. Ara és quan he necessitat l’ajuda.

—Parlar de càncer de mama és parlar d’una malaltia molt associada a les dones.

—El problema és que la societat no està conscienciada. Per exemple, em vaig apuntar en una cursa popular solidària per aquesta malaltia i per les dones, doncs em van haver de trucar des de l’organització de Barcelona perquè deien que els homes només podien córrer com a «marit de...», i jo no ho entenia, si jo sóc un operat!

—La seva condició d’home li va suposar algun maldecap més?

—També vaig tenir problemes a la meva feina per la baixa. Quan la van anar a tramitar a Madrid, el programa informàtic, en posar el meu company que jo tenia un càncer de mama, l’ordinador deia que no podia ser, donava error. Vam haver de posar que era una intervenció d’un tumor.

—Abans de començar l’entrevista ens explicava que els homes no són conscients d’aquesta malaltia, fet que implica en molts casos una detecció tardana, quan el tumor ja està molt avançat.

—Sempre ho dic, al mínim nòdul o molèstia als pits, cal anar al metge de familia. Val més que et diguin que no tens res, que no pas que et diguin que ja no té remei... Si jo hi hagués anat al principi (s’ho va notar al Nadal i no va mirar-s’ho fins a l’octubre), potser només amb la quimioteràpia hauria salvat el pit.