«Ho sento, la seva filla té càncer»

L’Evelyn Font i l’Óscar Verge no utilitzen eufemismes. Ja saben, aquelles suades frases d’«una llarga malaltia» o «una greu enfermetat» quan parlen del malson que van passar amb la seva filla. Diuen clarament, valents, «càncer». Encara es pregunten per què la seva filla Aysha, va haver de superar un càstig del destí, Déu, o qui sigui, i perquè la va voler castigar injustament.

Mirant la nena, un es pregunta indignat per què passen aquestes coses. Un periodista no ha de plorar, ni tan sols emocionar-se. La societat genera fets bons i dolents, aquest hauria de ser un més, però no és així. És difícil aguantar l’emoció, com quan vaig visitar Sant Joan de Déu. Els que no ploren són els pares, ja ho han fet prou.

«L’Aysha va començar a tenir un bultet a la cara, al costat del nas. Tenia moviment de dentició i la vam portar al dentista. Ens va fer una carta pel pediatra, i aquest per l’otorri. Mentrestant, la seva careta s’anava deformant». A l’Aysha se li va diagnosticar un limfoma». S’havia de córrer. I molt.

«Quan ens van dir que tenia càncer el primer que el teu cervell fa és intentar esborrar el que t’han dit. Pensar que no és veritat, que no has sentit això, que s’han equivocat. En resum: renegues de la veritat. Et vols autoconvèncer de què no és o, millor dit, que no vols que sigui», diu l’Òscar. S’havia de córrer. Cada 24 hores el càncer de la filla de l’Evelyn es duplicava. Primer ingrés de 27 dies, sis sessions de quimio. Aysha mirava al seu voltant, a l’hospital i veia els nens sense cabell. Ella deia «jo no, mama», però havia de ser que sí. Aquí començava la imaginació: et sortirà el cabell de color lila o rosa, «que bonic». L’Òscar, perruquer amb un negoci al carrer Francesc Bastos, va portar la màquina de tallar a l’hospital. Li tremolava la mà i no sabia com enfrontar allò, però va ser la mateixa Aysha, una nena llavors de cinc anys, la que va agafar la maquineta.

La vida habitual d’aquest matrimoni s’havia destrossat amb la malaltia de la nena. Vivien al dia –diuen– perquè el cervell és traïdorenc: si pensaven en el futur, es trobaven amb la més negra de les possibilitats. A Sant Joan de Déu convivien amb famílies que perdien al seu fill. Allò era una maçada. Però també hi havia que se’n sortien, allò era un alè fresc. «Hi ha una cosa que no sap la gent: el càncer infantil no té res a veure amb el càncer d’un adult. Tampoc que les farmacèutiques no desenvolupen investigacions pels nens perquè no és rendible per ells. Tot és un negoci». Aysha ha entrat a la perruqueria. Ens mira a tots i la mare li diu «li estem explicant a aquest senyor el càncer que vas passar», la nena fa un gest com dient «ah, val!» i es queda tan ampla. L’Aysha se’n va sortir gràcies a un tractament immunològic combinat amb «quimio», però també gràcies als metges, a tots els de l’hospital Sant Joan de Déu –la seva segona família–, la mútua, els familiars... però principalment la lluita, el valor i l’amor d’uns pares. Aysha diu que vol ser doctora. Si afronta la vocació com ho ha fet amb el càncer, guanyarà el premi Nobel. Segur.