«Els alumnes entren a les classes de la universitat amb pizza, patates fregides...»

Raül Font-Quer Pellicer, de 22 anys, va marxar de Tarragona a Austin (Texas) ara fa tres mesos gràcies a un intercanvi amb la Universitat de Texas on pot continuar cursant els seus estudis de Farmàcia a una escola de molt nivell.

— Quina va ser la seva primera impressió del país?

­— Bé jo ja hi havia estat, així que la primera impressió no va ser molt forta, la veritat. El que sí que em va sorprendre va ser la vegetació. Molta gent imagina Texas com el Far West, amb un paisatge àrid, muntanyes rocoses i ranxos. Doncs no! Plou força i és ben verd, més que Tarragona.

— Va ser sorprenent el canvi?

— Va ser com m'ho havia imaginat. Hem vist tantes pel·lícules i estem tan envoltats de cultura americana sense adonar-nos que l'únic canvi és viure-ho des de dins. A més, la ciutat d'Austin i sobretot els universitaris tenen una mentalitat molt oberta, molt més que la gent rural, la qual cosa els fa més propers a tu.

—Quines són les diferències entre Austin i casa seva?

—La principal diferència és la necessitat de tenir vehicle propi. És imprescindible, per tot. Nosaltres els estudiants tenim tot el que podem necessitar al campus, això sí, més car. En cas contrari, m'hauria vist en l'obligació de llogar un cotxe. A més, a Texas no tenen rotondes. Abans fan tres ponts o un encreuament amb sis semàfors. L'alimentació també és molt diferent. T'inciten a menjar malament. Per exemple, si vas al supermercat, el menjar ràpid no arriba a costar un dòlar. En canvi, un enciam o una poma el superen fàcilment. Per últim, els horaris. A les nou o deu de la nit tanquen els restaurants i, a les dues, les discoteques. A això ens ha costat acostumar-nos. Implicava fer-ho tot dues o tres hores abans que a casa.

—Quins són els indrets més característics de la ciutat?

—Austin és una ciutat perfecta per a un universitari o jove treballador. M'imagino perfectament vivint i treballant aquí un temps. No sé ben bé com explicar-ho, però és una ciutat molt viva, molt més liberal que altres ciutats americanes. Té molta activitat nocturna i cada dia hi ha desenes de bars on toquen grups en directe. Per això la coneixen com la «Capital mundial de la música en viu».

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—Com que no treballo aquí, la meva opinió no serà la més vàlida. En el que sí que puc opinar és sobre l'actitud dels joves respecte al món laboral. Els universitaris aquí tenen interioritzat que han de treballar i que els diners costen de guanyar. Per això ho fan gairebé tots, i no més d'una feina alguns. Fins i tot, els fills de famílies adinerades, treballen des de jovenets.

—Com s'està vivint la crisi al seu país de residència?

—Bé tots deveu saber com van les coses als Estats Units, ja que últimament deu estar en tots els telenotícies amb això d'en Donald Trump. La gent està molt esvalotada i es parla més de política i del futur del país que mai. Ara bé, de crisis no se'n veu ni se'n parla massa.

—Creu que el país on viu actualment és un bon indret perquè els més joves puguin buscar feina?

—Sí, o això sembla. Almenys en llocs corrents com supermercats, restaurants, tendes, etc. Sempre pengen el cartell de Now hiring, que vol dir que es contracta gent.

Aquestes feines estan més ben pagades aquí. A més a més, a classe sempre parlen de què les empreses farmacèutiques busquen gent i, un dia, la professora va preguntar-nos si algú ja havia començat una empresa. Sorprenentment, més d'un parell van aixecar el braç.

— Li ha passat quelcom curiós que no s'hagués imaginat mai?

— A les classes de la universitat els estudiants entren amb trossos de pizza, hamburgueses, patates fregides, carmanyoles... I es posen a menjar allà tranquil·lament.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—A part de la família i els amics? El futbol. He jugat algunes pachangues, però amb gent molt dolenta i en camps sense porteries.