«Amb el Brexit, ha crescut l'odi cap a l'immigrant»

Aurora Sáez Rodríguez fa tres anys que viu a Brighton (Regne Unit). Ha treballat de cambrera i en un centre per a persones amb diversitat funcional.

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Pel que fa al treball al Regne Unit, vaig començar treballant de cambrera a un restaurant. Aquests treballs, tot i que són precaris, em van permetre aprendre anglès i conèixer gent que es trobava en una situació similar a la meva. Aquest últim any he pogut gaudir de més estabilitat, en una feina a un centre de dia. Cobrava més i m’he pogut permetre tenir més temps lliure.

—Quins motius la van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Quan vaig acabar els meus estudis, i davant la perspectiva de no trobar una feina a la meva ciutat, vaig decidir que el Regne Unit seria una bona opció per poder treballar i a la vegada aprendre anglès.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—No vaig notar un gran canvi. Ja havia estudiat fora de la meva ciutat, i canviar de casa no em costa massa. La sorpresa va ser més aviat bona, perquè he tingut l’oportunitat de conèixer persones que es troben en una situació similar de canvis i, això, ajuda a fer pinya. Només arribar em vaig posar en contacte amb el sindicat anarquista Solidarity Federation, aquí sí que em vaig emportar una sorpresa (bona també) ja que gairebé la meitat de la gent eren immigrants.

—Quines són les principals diferències entre Brighton i casa seva?

—Brighton és una ciutat en moviment. Està ple d’estudiants que van i vénen, i hi ha molta immigració, principalment de Polònia, Itàlia i Espanya. És molt diferent de Tarragona, on gairebé tothom es coneix. Els horaris no varien massa, tot i que alguns companys anglesos es queixen de tant en tant dels horaris quan fem sopars i no comencem abans de les vuit. Pel que fa al menjar, com que és una ciutat amb gent de tot arreu, als mercats hi pots trobar de tot. També he de dir que al Sindicat portem una horta col·lectiva, i això ajuda molt, fins i tot hi vam plantar calçots l’any passat. Brighton és de les ciutats més cares del Regne Unit, i no compta encara amb el Living wage, un salari mínim que a Londres és més alt per compensar l’encariment del lloguer.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—El primer que s’hauria de visitar només arribar és el Cowley Club, un centre social on podràs conèixer tot el que està passant a la ciutat i, si tens sort i arribes en diumenge, podràs tastar el típic Sunday Roast, en aquest cas el fan vegà. Brighton està rodejat de natura, el primer lloc on em van portar a mi van ser les Seven Sisters, penya-segats amb unes vistes impressionants.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—Creixen els contractes anomenats de zero hores, on l’empresari decideix les hores que treballaràs aquell dia. Aquesta mobilitat de treballadores i la precarietat dels treballs en molts casos, dificulta l’organització al lloc de treball.

— Com s’està vivint la crisi al seu país de residència?

—El canvi més remarcable en els últims mesos ha estat el Brexit. Tot i que encara no s’han dut a terme canvis en la legislació, podem veure com socialment l’odi a l’immigrant està creixent. Un altre canvi notable són les retallades en sanitat i educació, a Brighton hem pogut participar en una desena de vagues.

— Què és el que més troba a faltar de casa?

—El sol, la calor, i poder banyar-me a la platja a l’estiu.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

— La música en directe a tot arreu.