«De sobte, el món en què vivíem es va esfondrar»

El 2 de febrer del 2005 –el dijous d’aquesta setmana es complicaran dotze anys–, les cases del carrer Comte van començar a moure’s, a cedir. El trencament d’una canonada del clavegueram públic va ser la causa, encara que en els primers dies l’Ajuntament ho va negar. Els veïns d’aquest carrer i de la plaça del Pallol van haver d’abandonar les seves cases i ser reallotjats en hotels. Alguns van trigar sis mesos a tornar als seus domicilis. Durant setmanes, els veïns van témer per les seves cases. De fet, dos van ser demolides a petició del propietari. Sis dies abans, l’enfonsament del terreny al barri barceloní del Carmel, a causa de la construcció d’un túnel del metro, va generar una gran alarma a Catalunya. Els veïns del carrer Compte pensaven que alguna cosa similar succeiria a la Part Alta. No anaven equivocats.

La situació produïda el 2 de febrer es va complicar l’endemà. Van començar a aparèixer esquerdes a les cases. Aquella setmana, van augmentar, com també ho va fer el temor dels veïns a perdre les seves cases, els quals van fer un front comú per batallar contra l’Ajuntament i, més tard, contra la Generalitat, per arribar a un acord i solucionar la problemàtica. La unió va ser tal que, mesos després, un grup de veïns convençuts que havien de fer alguna cosa en agraïment al suport rebut pels tarragonins, van crear la Cervesa Rosita.

El consell plenari de l’Ajuntament va aprovar el 18 de novembre del passat any incoar expedient per atorgar el diploma al mèrit cultural a l’Associació de Veïns Carrer Comte i plaça del Pallol–Pilons Street. Aquest pot ser el final a un mal somni que va perseguir els veïns durant més de mig any.

Entre els afectats pel moviment dels habitatges i l’aparició de les esquerdes es trobava Gabi Coy, qui en l’actualitat segueix pertanyent a la junta de l’associació de veïns. Coy recorda que «tot va acabar amb un pacte i rebent una subvenció per arreglar els desperfectes, a canvi d’assumir nosaltres els costos».

Coy i la seva família segueixen vivint en la plaça del Pallol. D’aquelles setmanes en què les seves cases perillaven, recorda «la unió de la gent. Els veïns hem anat a més, ens interessem per millorar tot el barri i entre les coses que van quedar d’aquells dies estan els pilons, tan coneguts a Tarragona».

La família de Goy va passar tres mesos en un hotel de la plaça de la Font. «El meu fill va suspendre quart d’ESO, va repetir curs i va haver d’assumir tota la problemàtica. Avui, és el tresorer de l’associació de veïns. «La situació que vam viure va ser molt forta. No sabíem què estava passant. De sobte, el món en què vivíem es va esfondrar. Estàvem fora de casa. Moltes persones, nens, gent d’edat avançada, van haver de fer les maletes. Ningú comprenia res. Al principi, algú va dir que el problema del trencament del clavegueram era pel tipus de detergent que utilitzàvem per rentar la roba. Ens sentíem abandonats». Coy recorda que «en els primers dies l’Ajuntament no va voler assumir la seva culpa. Aquell sofriment va servir perquè ara tinguem un carrer nou i per reparar altres carrers del barri, però no podem oblidar que vam estar tres mesos fora de casa. Altres persones, com el fotògraf Pep Escoda, van trigar sis mesos a tornar al seu domicili».

En els primers dies, es van detectar esquerdes en cinc immobles. Poc després, en la majoria. La claveguera que va rebentar passava just pel centre del carrer. Els edificis, antics, no tenien una fonamentació moderna i les estructures se sustentaven en la roca. L’aigua de la canonada i els residus es van colar en el subsòl, erosionant-ho.

En aquells dies, Coy es lamentava de que «l’Ajuntament no ens hagi facilitat cap informació sobre els motius del trencament de la canonada i no s’ha pres de debò aquest assumpte».

El llavors alcalde, Joan Miquel Nadal, va fer una inspecció ocular a la zona i va manifestar que la canonada central «està molt sencera» i que «els edificis es mouen cap avall». Les seves paraules no van agradar al col·lectiu d’afectats. El moviment de les cases va anar a més i els edificis van ser apuntalats. Els testimonis de guix col·locats per tècnics municipals es van trencar. Era l’evidència que les esquerdes anaven a més, un fet que va negar l’Ajuntament, administració a la qual li va costar assumir i acceptar la realitat dels fets.

Després de molt batallar, van començar a produir-se els primers acords i es va iniciar una intervenció a les cases afectades. Setanta-quatre dies després d’haver estat desallotjats, els primers 19 veïns van tornar a casa. El desallotjament s’havia ordenat el 3 de febrer, només un dia després de l’aparició de les esquerdes. La vida tornava a la normalitat, però el record del succeït roman intacte en la memòria dels qui ho van sofrir.