«A Siena, cada dia es dina pasta i se sopa pizza»

La Laia Llagostera té 19 anys, és de Tarragona i, actualment, viu a Siena (Itàlia). Estudia dansa a l’Ateneo della Danza i està treballant en la companyia de dansa Balletto di Siena.

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Vaig començar dansa als 5 anys a l’escola Artemis Dansa. Des de llavors i gràcies a tots els professors que m’han fet veure-la com alguna cosa més que una afició, vaig decidir que valia la pena lluitar per aquesta passió i convertir-la en la meva professió, així que vaig aprofitar les diferents oportunitats que la vida m’ha donat fins a arribar a on sóc ara, en un nou país on continuo creixent com a ballarina, però també com a persona dia a dia.

—Quins motius la van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Quan em vaig presentar a la convocatòria nacional de dansa ciutat de Castellón, vaig rebre una beca per estudiar un any complet a l’Ateneo della Danza, una grandíssima ocasió per encaminar-me una mica més en el difícil món de la dansa i per fer-me valdre per mi mateixa.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—Estava tant perduda i espantada que ni vaig parar-me a pensar que estava a Itàlia. Quan vaig arribar tenia encara 16 anys, era el primer cop que sortia de casa, em trobava completament sola, sense conèixer a ningú en un lloc desconegut i sense entendre l’italià, suposo que tot això va fer que no gaudis per a res la il·lusió d’estar en un altre país com havia somiat els mesos anteriors

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—Tothom m’havia dit que per la llengua no em preocupes, que era molt similar al català i que el dominaria en dos dies i no ha sigut res d’això. És cert que és molt semblant al català i al castellà i que, si et parlen lent i gesticulant, pots entendre el discurs, però és justament aquesta la dificultat. S’assembla tant que no saps en quin idioma estàs parlant. Hi ha paraules iguals que signifiquen coses totalment oposades, així que a l’hora de parlar no sabia ni per on començar. Sembla mentida que tardés uns 5 mesos a mantenir un diàleg sencer sense inventar-me la meitat de les paraules i que, en canvi, ara quan dic que no sóc italiana, la gent es sorprèn. També em vaig adonar que sabia cuinar, netejar, posar rentadores i a organitzar-me tota sola, que era molt més forta del que creia i que podia superar qualsevol obstacle sense l’ajuda de ningú.

—Quines són les principals diferències entre Siena i casa seva?

— El canvi que més he notat és l’horari dels àpats. Tot i que intento mantenir els costums de casa, molts cops em trobo amb haver de dinar a les 12.30 i sopar a les 20.00, especialment si vaig a algun restaurant, ja que, si hi vaig més tard, em trobo amb les cuines tancades. A part dels horaris, també són diferents els hàbits alimentaris, tot i tenir en comú la dieta mediterrània aquí les famílies acostumen a menjar cada dia a l’hora de dinar pasta amb diferents salses i per sopar molt sovint pizza, quan a casa nostra això es fa aproximadament un cop a la setmana.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

— El primer que s’ha de saber de Siena és que està dividia en contrades, petites zones que competeixen en la famosa cursa de cavalls que es celebra cada estiu, anomenada Palio. Aquest torneig té lloc a Piazza del Campo, una de les places considerades més boniques de tot Itàlia i el cor de la ciutat, on hi trobem la torre del Mangia que permet tenir una visió completa de tota Siena. Un altre lloc que s’ha de visitar obligatòriament és el Duomo.

— Què és el que més troba a faltar de casa?

— La gent, el mar i la truita de patates.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

— Estaria bé introduir un nou projecte que Itàlia ha començat aquest any per a promoure la cultura. L’any en que els estudiants fan 18 anys tenen a la seva disposició 500 euros per a gastar fins als 19 en llibres, teatre, museus, cinema, concerts, etc. de manera que tenen la possibilitat d’interessar-se per a la cultura.