«La paraula diàleg s'ha d'omplir de contingut i, si no n'hi ha, malament rai»

Andreu Claret Serra, periodista i escriptor nascut a Acs, Occitània, el 1946, presenta aquest dimarts, a la seu del Departament de Cultura a Tarragona (19 hores) la seva darrera novel·la: Venjança. L’acte comptarà amb la presència de Josep-Lluís Carod-Rovira, actual director de la Càtedra UPF sobre Diversitat Social. Fill del fundador d’Esquerra Republicana, del mateix nom, ha viscut set anys a Alexandria, ciutat que l’ha inspirat per escriure i ubicar-hi el seu darrer treball novel·lístic.

—Venjança és una novel·la ambientada a Alexandria. Per què?

—Hi vaig viure set anys en aquesta ciutat. Vaig presentar-me a un concurs internacional per a dirigir una seu europea sobre cultura cristiana i àrab, fet que em va permetre viatjar per Orient Mitjà. A la novel·la també surten ciutats com Jerusalem o el monestir de Santa Caterina.

—Quin és el fil conductor?

—És un triller protagonitzat per una dona normal que ha tingut una vida difícil als Estats Units i es refugia a Alexandria per escriure una novel·la. A la ciutat egípcia, maten un amic seu antiquari i vol saber la veritat del que ha succeït. Investiga i comencen a sorgir diverses situacions.

—Quin és el rerefons?

—L’Alexandria del segle IV, la d’Hipàtia, reconeguda com la primera científica de la història, i un temps en què la ciutat coneix els primers cristians. Precisament, vaig demanar a Carod-Rovira que em presentés la novel·la a Tarragona perquè ara dirigeix una càtedra sobre diversitat i el llibre fa un exercici de com una dona gestiona la diversitat. Ella és agnòstica i, a Alexandria, es relaciona amb cristians i musulmans.

—Què té Alexandria que no aportin altres ciutats a l’hora d’inspirar novel·les?

—Alexandria és molt literària. Entre les moltes persones que han escrit d’ella està el nostre estimat Terenci Moix. És una ciutat que estimula molt la imaginació, una ciutat de grans contrastos. Va ser capital de la cultura hel·lenística i avui és un desastre enmig d’un tsunami urbanístic.

—Què va suposar per a vostè viure set anys a Alexandria?

—Com li succeeix a la protagonista de la novel·la, per a mi també va ser un viatge cap a l’interior el fet d’anar a viure. Jo, com ella, també sóc una mica agnòstic i vaig residir en una ciutat on cristians i musulmans viuen la religió de manera molt intensa.

—El seu pare fa ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana. Avui comença a Barcelona el judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Què en pensa de tot plegat?

—No tinc moltes ganes de parlar-ne. Sóc prudent a l’hora de pronunciar-me, però com em demana l’opinió, li dic que crec que intentar criminalitzar algú per un fet com aquest té poca substància jurídica. No veig més enllà del propòsit polític. Fa pensar el fet que seguin al banc dels acusats tres persones que l’únic que van fer va ser voler convocar una consulta. Els europeus no ho deuen entendre. He conegut molts aquests anys que vaig viure a Alexandria i sé que miren amb interès tot el que està passant a Catalunya. Parlen que la solució ha de ser dialogada, però aquesta paraula s’ha d’omplir de contingut.

—En el futur, li pot inspirar una nova novel·la?

—Segur que a moltes persones. Ara estem en el curt termini, però sí en un futur. Insisteixo, si no hi ha diàleg, malament rai.

—Vostè també va fer una sobre els fets de la Fatarella, durant la Guerra Civil.

—La vaig publicar el 2008: El secret del brigadista. Està ambientada en els fets de la Fatarella, dels quals s’han complert vuitanta anys [conflictes violents esdevinguts el gener del 1937 a conseqüència de la resistència dels seus habitants als intents de col·lectivització de les seves terres]. El meu pare hi va ser per què Lluís Companys el va enviar a sembrar concòrdia. Fests com aquells t’indiquen què pot passar quan no hi ha diàleg. El meu pare sempre deia que, sense diàleg, les coses acaben malament.