«La cultura és la germana pobra, només cal mirar els pressupostos»

Oriol Grau, «nascut a Barcelona però sóc de Tarragona, perquè sempre hi he viscut», és una de les persones que ha donat vida a la Sala Trono. Després de 14 anys d’activitat, l’espai tanca les seves portes.

—Perquè tanca la Sala Trono?

—La taquilla no acaba de rutllar, tenim més pèrdues que guanys. A més, hauríem de fer uns canvis en l’equipament, com per exemple, més lavabos, millor accessibilitat i una nova instal·lació elèctrica. Ens costaria més el farcit que el pollastre.

—La sala marca una identitat.

—Sí, és cert. Fem teatre de petit format i això és una plataforma important. Però no ho podem mantenir. Fins ara he mantingut l’espai a través de subvencions i de les nostres feines fora de la sala.

—Què es farà ara amb la sala?

—L’espai és propietat de l’Ajuntament. Suposo que Dames i Vells seguirà ocupant aquest espai. Ja és cosa del consistori.

—Què és el més important que s’ha fet a la Sala Trono?

—Hem estat fidels al nostre estil i sempre hem treballat amb obres contemporànies, donant veu als directors joves. També hem aconseguit posar Tarragona al mapa de les companyies teatrals.

—Com s’han volgut acomiadar?

—Nosaltres fem teatre i havíem de dir adéu fent teatre, amb una obra que es diu Això és tot. Joan Negrié, el gestor cultural de la sala, va ser l’impulsor de la idea. El director de l’obra és el jove Israel Solà. Va entendre perfectament el que volíem.

—Què volen transmetre amb 'Això és tot'?

—És una obra simbòlica. Són dues germanes bessones: la Sala i la Trono. Discuteixen sobre si tancar la sala o mantenir-la i combatre la situació. Finalment, decideixen marxar i buscar un nou espai. El públic és partícip de la decisió. Volíem que l’obra fos una festa, però hem vist que també hi ha un punt de melancolia i pena. La realitat és que la sala tanca i es barreguen emocions.

—Com han estat aquests 14 anys de Trono?

—Fantàstics. Hem anat creixent exponencialment. Hem aconseguit que 700 persones siguin amigues de la Sala Trono. Amb això hem aconseguit que 700 persones hagin afinat el seu sentit crític. La sala ha servit per educar-nos a tots, teatralment parlant.

—Quins inputs reben dels espectadors?

—Positius i de dol. Però tenen l’esperança que, tan aviat com sigui possible, trobarem un espai nou.

—I ara què? Es parlava del Teatre Metropol…

—Ara per ara no tenim res. Corren veus que podríem programar el Teatre Metropol, però ningú en ha fet una oferta en ferm. A més, ara el Metropol té termites.

—Li agradaria la idea?

—Hem de seure, parlar i arribar a pactes seriosos. No pot ser que nosaltres programem la sala i que hi hagi espectacles fixos, com, per exemple, festivals de fi de curs escolars. Per això és important negociar bé, en cas que finalment gestionem el Teatre Metropol, que, de moment, ningú ens ho ha ofert.

—Una virtut i un inconvenient de la Sala Trono.

—La virtut és que sempre ha primat la qualitat i ha estat un aparador pels directors joves. L’inconvenient és que la sala és petita i incòmoda. Les males condicions fan que no sigui operativa.

—Com viuen aquests últims dies a la Trono.

—Amb moltes emocions. Contents, perquè el públic omple totes les representacions d’Això és tot. Per altra banda, amb tristesa perquè la sala tanca i, nosaltres, cada vegada que fem l’obra vivim la cerimònia de tancament. I això és dur.

— Tarragona aposta per la cultura i pel teatre?

—En l’àmbit institucional, no. Només cal mirar els pressupostos. La cultura és la germana pobra. Però la ciutat reclama cultura i es demostra quan hi ha un acte que val la pena i la gent hi va.

—I vostès, com a companyia, se senten valorats?

—Sí, en aquest aspecte sí. En aquest últim tram ens hem trobat amb un regidor que, ideològicament som diferents, però és una persona receptiva i que ens ha donat suport. Josep Maria Prats pren nota a les reunions, els altres mai ho havien fet. Això diu molt d’ell. Ens truca, es preocupa i fa un seguiment. Ell també està interessat a trobar un espai.

—Què li demanarien al regidor de Cultura?

—Que segueixi buscant un espai, com nosaltres. Som una empresa privada però oferim un servei públic. Necessitem 200 metres quadrats, com a mínim.

—Què pensa dels Jocs Mediterranis?

—No hi ha cap necessitat de fer aquests Jocs. La ciutat té mancances greus i no sé si és important dedicar esforços a aquest esdeveniment tan artificial. Jo l’invertiria a regenerar espais i oferir-los a les entitats de la ciutat. No sé ben bé quin és l’interès. Tinc la sensació que es vol copiar la dinàmica de Barcelona i això és un error.

—Què pensa del pacte de govern de ciutat entre PSC, PP i Unió?

—Em fan por aquests pactes que miren a la dreta.