«A l'illa de Koh Tao hi ha temps per fer i per ser sense pressió»

La torrenca Laura Recasens, de 23 anys, va acabar a l’illa tailandesa de Koh Tao quasi per casualitat. Va marxar de viatge per descobrir nous països. Uns amics que va conèixer a Vietnam li van explicar que passarien el Nadal a Koh Tao. S’hi va apuntar amb el convenciment de passar les festes a la platja. Va arribar el 18 de desembre i encara hi és. Calcula que es quedarà un parell de mesos més.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

­—En arribar a Tailàndia, ja feia uns mesos que viatjava per països asiàtics, per tant, el canvi cultural que vaig notar no va ser tan abrupte com si hagués arribat al país directament des de Barcelona. El primer lloc que vaig conèixer va ser Bangkok, una ciutat que no em va agradar gens; és gran, gris i sorollosa.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—M’havia informat prèviament sobre el país, sobretot per altres viatgers que he anat coneixent pel camí.

—Quines són les principals diferències entre Koh Tao i casa seva?

—Gairebé tot és diferent, i això és el que més m’agrada. Ja no parlo de Tailàndia, sinó de l’illa de Koh Tao. La vida comença més aviat i és més tranquil·la. El ritme de vida no és frenètic perquè no hi ha pressa. La població tai s’ho pren tot amb calma, sense alçar massa la veu, amb cura. No hi ha semàfors ni carreteres ben asfaltades, sinó plantes que es mengen els marges, mar i muntanya a l’abast. Hi ha temps per fer i per ser sense pressió.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—Podria anomenar moltes platges, locals, miradors, cales, restaurants... Però, crec que és millor que la persona que decideixi venir, simplement, visqui l’illa. Que parli amb la gent, que descobreixi, que s’allunyi dels tres carrers principals i busqui camins que el portin a llocs que el sorprenguin.

—Què destacaria de la manera de treballar del país?

—No he treballat formalment en els dos mesos d’estada (petites feines a canvi de descomptes, això sí), però la majoria de gent amb la qual em relaciono treballa a l’illa com a instructors de busseig. No és el millor lloc econòmicament parlant per la professió, però permet viure i l’estil de vida de l’illa acostuma a fer que valgui la pena.

—Com s’està vivint la crisi al seu país de residència?

—No tinc coneixements sobre el tema.

—És un bon indret perquè els més joves puguin buscar i trobar feina?

—En l’àmbit del busseig, sí, sens dubte.

—D’ençà que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—El simple fet d’estar aquí, amb la gent amb què estic, amb el dia a dia que visc, ja és una experiència increïble que difícilment m’hagués pogut imaginar. És el lloc adequat en el moment indicat. És complicat expressar-ho en paraules.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—La família, els amics, el meu gos, el menjar. Caminar uns dies per llocs coneguts.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—M’enduria l’estil de vida tranquil, alguns ingredients i menjars, treure’s les sabates abans d’entrar a casa, l’hospitalitat, el bon humor.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—Tinc intenció de quedar-me aquí tres mesos més (cinc en total), fins que acabi la meva formació en dive master. Després tornaré a casa uns mesos per motius familiars (molt positius!).