L'evolució de l'educació a través de l'experiència de sis mestres

Asseiem a la taula a sis professors de diverses èpoques del ja centenari col·legi El Carme de Tarragona, per fer una radiografia del passat, el present i el futur de l’educació, l’imprescindible motor d’una societat. Només començar, la germana Enélida –com tothom la coneix al centre–, amb 58 anys de docència en el seu currículum, intenta deixar una cosa clara: «Sempre hem buscat educar en valors, per crear persones honestes, respectuoses, solidàries, tolerants i íntegres. Jo vull mestres, no professors. Un mestre educa i forma a la persona, un professor es limita a ensenyar. És una cosa que em preocupa, perquè crec que s’està perdent a la societat».

Al seu costat, Magdalena Esteban i Montserrat Herranz, les dues primeres professores que van entrar al centre sense ser monges, a finals dels anys 60. «Hi havia situacions una mica complicades, perquè alguns pares deien que, si portaven les nenes a un col·legi de monges, era perquè els hi donessin classe elles. Recordo que m’havia d’intercanviar de curs cada dia amb una germana, perquè tots tinguessin religioses a classe», explica rient Herranz. Esteban recorda que, en aquells primers anys, les aules estaven molt massificades, i arribaven a tenir fins a 45 i 50 nenes a cada classe.

El barri del Port gairebé no existia com a tal. El que ara és el superpoblat carrer de Jaume I, abans no era més que camp, d’aquí que els serrallencs se sentissin ben bé fora de casa quan eren al centre de la ciutat, un fet que Herranz il·lustra amb una anècdota: «Una vegada, un alumne em va dir que no havia pogut fer els deures perquè havia hagut d’anar a Tarragona, i jo li vaig preguntar: i on ets ara sinó? Al Serrallo!, va respondre». Tots sis mestres riuen. Com aquesta anècdota, en tenen a centenars, ja que, per les seves mans, han passat milers d’infants i molts els segueixen recordant, fins i tot, en les situacions més inversemblants: «Un dia el meu fill tenia molta febre i jo vaig trucar a la mútua perquè vingués un metge a casa a visitar-lo. L’operadora em va respondre: no es preocupi senyoreta Magdalena que li enviem un doctor ràpidament. Em vaig quedar sorpresa, m’havia reconegut només per la veu!», recorda rient Esteban.

Dels anys 70 i 80 les mestres rememoren el fort vincle amb els pares. Guash explica que anaven tots a una, «et donaven molt de suport, teníem una gran relació amb ells. Fins i tot, organitzaven excursions amb nosaltres». En l’actualitat, els nous pares també es volen involucrar. És una tendència que ha detectat, especialment en els darrers anys, Grifoll, la cap d’estudis d’Educació Infantil: «Ens trobem famílies que et demanen que els hi expliquis absolutament tot el que fan els seus fills i que et pregunten si poden venir a participar d’alguna activitat amb ells. Hem vist que els hi encanta i n’hem anat implementant». Recentment s’han creat uns tallers els divendres a la tarda i, des d’aquest curs, s’ha permès als progenitors participar dels preparatius del Carnaval.

Arriben els robots a l’aula

A Educacció Infantil és on s’estan introduint els canvis més notables en la forma d’aprendre. El centre ha adquirit diversos robots per tal que, jugant, els petits millorin les seves capacitats motrius i alhora apareguin els números i les lletres. «Tenim unes plantilles amb requadres i ells han de saber quins moviments li han d’ordenar al robot perquè hi arribi», apunta Grifoll. «Estem a l’era digital i l’escola s’hi adapta», diu Solé, el fins ara director. De fet, alguns pares es queden sorpresos en visitar les aules i comprovar que la tradicional pissarra, va cedint el protagonisme a la digital, amb una infinitat de possibilitats. Les germanes fundadores del col·legi de ben segur que es quedarien al·lucinades si sabessin que aquell petit pis que van adquirir en una casa del carrer del Mar, a sobre d’una bodega, fa 101 anys, per fundar una escola i una llar d’acollida per als més necessitats, s’ha convertit en un gran edifici nou, que ocupa tota l’illa, on estudien més de 600 nens que conviuen amb robots i pantalles que responen al tacte. «Però sempre mantenint el caràcter familiar que ens caracteritza», afegeix la germana Enélida.