Savis amb memòria a llarg termini

El programa (S)avis de Televisió de Catalunya compta també amb la seva versió en paper. El periodista Josep Puigbó, que dirigeix les entrevistes en profunditat del programa, visita Tarragona, demà a partir de les set de la tarda a la Llibreria Adserà, per presentar el segon llibre: (S)avis. El compromís d’una generació. El llibre conté tretze entrevistes a personatges que han tingut un paper clau en la història recent, com per exemple, Mercè Boada, Dolors Bramon, Eugeni Bregolat, Josep Maria Bricall o Anna Cabré, entre altres.

—Un programa televisiu convertit en llibre.

—Em feia especial il·lusió que les entrevistes no només es veiessin per la televisió. Volia que també fossin llegides. He reelaborat cada entrevista i l’he ordenat. Són millors que les de la televisió; més elaborades, però amb el mateix contingut.

—Perquè es van triar aquestes tretze persones?

—Tenien perfils i professions diferents. Hi ha homes i dones, gent coneguda i d’altres que ho són més.

—Tenen alguna cosa en comú?

—L’edat. Són gent gran, adulta. Per això mateix són savis i sàvies. Són persones que tenen un coneixement extens, no només d’una cosa, llavors serien experts. Parlem d’un coneixement que els ha donat la vida en més d’un àmbit. La barreja entre coneixement, experiència i una memòria a llarg termini fa que siguin savis i sàvies.

—Quan es van fer aquestes entrevistes?

—Entre dos o tres anys.

—L’ha sorprès alguna vida o història dels protagonistes?

—En el llibre explico sensacions meves que vaig percebre durant els cinquanta-cinc minuts de cada entrevista. Ho poso amb una tipografia diferent. Totes les entrevistes tenen alguna peculiaritat i són especials. Recordo especialment la de l’Antoni Pitxot, exdirector del Teatre-Museu Dalí, i la del poeta Francesc Garriga, que van morir poc després d’emetre l’entrevista.

—Què n’ha tret vostè de cada entrevista?

—L’objectiu com a professional és que el lector o l’espectador es faci una idea aproximada de qui és la persona entrevistada. Personalment, l’experiència m’ha enriquit, m’han fet una mica més savi. Un dels aspectes que m’han fet veure és la complexitat de les coses. No tot és blanc o negre. La vida està plena de matisos i això és el que ha enriquit les biografies dels convidats.

—En el pròleg del llibre parla de compromís.

—Parlo d’un triple compromís. Amb un mateix. És indispensable aquest tipus de compromís per tenir-ne d’altres. El segon, amb el cercle més íntim. I el tercer, el compromís social i cívic, que no tothom el té. Es tracta d’haver fet alguna cosa per la societat, no només pel que fa a la feina, si no es tracta d’implicar-se i millorar. Aquest tercer és el que dóna valor a les persones entrevistades.

—Quina diferència hi ha entre aquest llibre i el primer (S)avis: Lluny del silenci i de la queixa?

—És una continuïtat. El titular del primer llibre ve donat perquè els entrevistats són persones que estan lluny dels que passen de tot i dels que no participen i es queixen. La majoria dels protagonistes han viscut part del segle XX. Han passat guerres i se n’han sortit. Són lluitadors.

—Com es prepara una entrevista?

—Primer, em documento per intentar no repetir preguntes que ja han fet altres. Després vaig a veure els entrevistats a casa i m’hi estic mig dia. En aquesta conversa surt mitja entrevista. Faig un primer guió i, entre això i les coses que van passant durant la gravació, faig l’entrevista. Aquest és el meu modus operandi.

—Quina és la pregunta que mai pot fallar en una entrevista?

—A cap dels entrevistats li he fet la mateixa pregunta.

—Què s’ha d’evitar quan es fa una entrevista?

—Parlar més que l’entrevistat. S’ha de tenir l’habilitat de conduir la conversa perquè no sigui avorrida, però no s’ha de condicionar ni tenir afany de protagonisme. La gent vol escoltar a l’entrevistat, no a l’entrevistador.

—En el pròleg diu que un periodista no és un jutge.

—És fàcil que, quan s’entrevista una persona de 80 anys, es trobin contradiccions en el discurs. Però jo no hi entro. Vull que els entrevistats expliquin la seva veritat i que sigui l’audiència qui jutgi. Massa vegades el periodisme vol usurpar una feina que no li correspon.