«El transport públic és un orgull nacional»

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—El meu doctorat s’acabava. Jo vivia a Barcelona i no trobava una primera feina clara com a post-doc (així és com s’anomenen els contractes que es donen a persones que s’han acabat de llicenciar). Com que la dona era txeca, vaig buscar per allà, i allà vam acabar.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—La primera impressió és que és una societat on els acadèmics són respectats. La sogra va córrer a explicar a les amigues del poble que la seva filla sortia amb un treballador de l’Acadèmia. Era com un privilegi! A Espanya dubto que una majoria de sogres veiessin ser membre d’alguna institució de recerca com un orgull i motiu de seguretat laboral del marit de la seva filla.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—En aquell moment, jo ja havia viatjat ja força per oci i per negocis, de forma que les sorpreses que et pots trobar són relatives. En general, totes les diferències van ser positives.

—Quines són les principals diferències entre Praga i casa seva?

—Els dinars poden ser a dos quarts de dotze del migdia i, els sopars, a les set de la tarda. Els horaris que són realment diferents són els del transport públic, que és un orgull nacional. Arriben sempre puntuals i cobreixen pràcticament la totalitat del país. Fa set anys que sóc aquí i encara no tinc cotxe… L’abonament anual de tota la zona metropolitana de Praga costa 40 cèntims al dia i arriba matemàticament a l’hora.

—Quins són els indrets més característics de Praga?

—Praga és una destinació estrella de cap de semana. És una ciutat històrica de l’est d’Europa on hi ha carrers espectaculars amb una arquitectura que et deixa bocabadat. La ironia és que, a pocs carrers del centre, et pots trobar amb les cases «rusc» del segle passat, que són horribles. Hi ha molt d’ambient als pubs locals i la cervesa local és motiu de culte, com ho serien els vins a Catalunya.

—Com s’està vivint la crisi al seu país de residència?

—L’atur és inexistent. Hi ha una cultura de l’austeritat molt generalitzada en la societat txeca que he conegut. Com a tot arreu, hi ha retallades, però no hi ha el leitmotiv de queixa contínua que escolto quan torno a Catalunya. Aquí hi ha un sentiment que «anem a més», tot el contrari del que veig a casa.

—-En aquests moments en què les xifres d’atur a Espanya no paren de créixer, creu que el país on viu actualment és un bon indret perquè els més joves puguin buscar i trobar feina?

—Trobes feina en el mateix dia. Superar la barrera de l’idioma i la burocràcia local pot ser desesperant, però és comprensible que mantinguin algunes mesures per moderar la immigració. De fet, som veïns d’Alemanya. Molta gent prefereix provar sort allà i es deixen moltes portes obertes aquí. El sector de l’Acadèmia està en plena expansió amb molts i nous projectes emergents.

—Li ha passat alguna cosa curiosa?

—La de la sogra, sumada a aquesta: sóc un petit empresari (tenim una start-up) i el fet de venir de l’Acadèmia és una garantia de respecte. Quantes portes m’han obert per ser de l’Acadèmia Txeca! No em vull ni imaginar com seria això al meu país d’origen. Aquí les coses funcionen o no funcionen. No hi ha fum, powerpoints...

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—Sempre passo pel supermercat i carrego fuet, pernil salat i formatge. L’oli me’l regala un amic de Juneda.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—L’horari i preu del transport públic.

—Té intenció de tornar aviat?

—Vinc cada dues setmanes per motius de feina, però no tinc plans de tornar a viure de forma permanent. Sempre dic que tornaré quan les sogres valorin l’Acadèmia.