Aturats majors de 45 anys veuen amb impotència un futur negre i temen pels seus fills

Persones més grans de 45 anys sense feina i amb el subsidi esgotat, la majoria dones amb fills, veuen cronificada la seva pobresa perquè ningú no les contracta. La seva salut se'n ressent i es revelen, impotents, per un futur sense pensió i sense sortida, amb el temor que els seus fills, que viuen en precari, heretin la situació.

La Creu Roja de Catalunya ha denunciat avui la cronificació de la pobresa en moltes famílies amb fills que no poden sortir del pou en el qual els va ficar la crisi i la invisibilització de la seva situació perquè sembla que, després del remuntador econòmic, ha deixat de ser notícia que hi hagi persones en situació de pobresa severa.

Alguns dels testimonis que l'Observatori de l'organització humanitària recull en el seu dècim estudi revelen la desesperació de persones que només poden tirar endavant amb les ajudes socials.

Purificación S., Puri, té 61 anys, és mare i àvia de família nombrosa i es desviu pels seus 5 fills i els seus 5 néts.

Durant molts anys va treballar en empreses de neteja i viu en un barri obrer de Tarragona. Quan va complir els 55, la seva empresa va tancar i es va quedar sense feina. Als dos anys se li va acabar la prestació de desocupació. Ningú no volia contractar-la per la seva edat.

«No entenc per què la societat ens exclou. No tenim fills petits a càrrec i tenim experiència en el món laboral», afirma la dona que, gràcies a la Creu Roja, treballa ara en una empresa de neteja fent tasques puntuals i cobrint substitucions.

José C. té 54 anys i va enviudar fa sis, els mateixos que fa que va perdre la seva ocupació. La seva vida és cuidar dels seus 3 fills, una noia de 15 anys i uns bessons de 10.

«Per a mi no vull res, només miro pels meus fills cada dia, perquè no els falti de res», diu aquest home que sobreviu amb les prestacions de viduïtat i orfenesa que rep la família, encara que no li arriba per arribar a final de mes.

Cuida els seus tres fills i no té temps de treballar, però tampoc li donen feina a causa de la seva edat i malgrat la seva experiència.

A l'hivern no pot encendre la calefacció ni comprar roba i aquesta setmana se li ha espatllat el cotxe i haurà de tornar a demanar un favor al mecànic, al qual ja li deu diners.

«Tinc insomni per no poder donar res als meus fills i per por de perdre el poc que els estic donant. Vaig al supermercat quan ells són a l'escola perquè així no em demanen les galetes de xocolata. No em puc gastar 5 euros en unes galetes», es lamenta el pare, que rep aliments de la Creu Roja de Sabadell.

«Sempre tindré els mateixos ingressos fins que els meus fills siguin majors d'edat i em treguin la prestació per orfenesa. Llavors, segurament passaré a dependre d'ells. Veig el futur malament i el dels meus fills, pitjor. Sento ràbia i impotència. No hi ha res a fer», continua.

Anabel E. té 46 anys, viu a Lleida (Segrià) i és mare soltera amb 3 fills al seu càrrec. Té una feina a temps parcial i rep una renda mínima d'inserció, per la qual cosa, tècnicament, ha sortit del circuit de la pobresa, però no és cert.

«Depenc de les ajudes i viu amb la incòmoda sensació de no arribar a cobrir totes les necessitats dels meus fills», explica Anabel, que treballa d'ajudant de cuina durant 15 hores setmanals.

Amb els 900 euros mensuals que ingressa ha de pagar 420 de lloguer i mantenir els seus tres fills de 16, 11 i 9 anys. «Es considera que he sortit de la pobresa perquè tinc una feina i cobro una prestació, però segueixo sent pobre», argumenta.

Confessa que a l'hivern passen fred perquè no poden permetre's pagar la calefacció i a l'estiu no poden anar un sol dia a la platja perquè no poden costejar-se el tren i menjar fora.

Tem que s'espatlli l'ordinador del seu fill o la rentadora perquè no en podria comprar una altra, i molts mesos, revela, arriba a l'última setmana del mes amb només dos euros en el seu moneder.

«Em faig gran, cada vegada em sento més cansada. Els meus nens també creixen i sé que no els podré pagar una carrera ni una formació professional de grau superior», diu resignada.

«Arribada a una determinada edat, ja ningú et fa un contracte», assegura la dona, que viu amb el temor constant que la facin fora de la feina, «perquè a l'atur hi ha molta gent com tu disposada a treballar per menys».

«Encara que em costi acceptar-ho, sé que jo sempre seré una persona amb necessitat d'ajuda, fins que els meus fills creixin i puguin fer-se càrrec de la situació».

Margarita R. de 46 anys, viu a Santa Coloma de Farners (Selva) i havia treballat tota la seva vida, però l'arribada de la crisi, que va coincidir amb la seva separació matrimonial, la va deixar a l'atur i malalta. «Estic estancada i no surto d'aquesta situació».

Li queden vuit mesos de prestació de desocupació, però amb la seva salut i la seva edat no confia trobar una altra feina. Dos dels seus fills s'han independitzat fa poc, però un de 15 anys encara viu amb ella i no pot pagar-li ni una entrada de cinema ni que vagi d'excursió ni el material escolar, i això li provoca insomni.