«Els Xhosa consulten els avantpassats quan han de prendre una decisió»

El Gerard Galofré, de Bellvei (Baix Penedès), sempre ha estat un cul inquiet. Amb 23 anys ha viscut en llocs tan diferents de Catalunya com la Xina o Indonèsia. La seva darrera aventura: fer de cooperant a Sudàfrica. En primer lloc va estar dos mesos fent de professor a Ngcizele, un poblat rural. Ara es troba a la ciutat de Port Elizabeth, on col•labora en la construcció d’una escola en un dels townships, barris a les afores creats per aglutinar tothom que no fos blanc durant l’Apartheid.

—Quina va ser la primera impressió que va tenir en arribar?

—En arribar a Johannesburg i fer una volta pel centre el primer que vaig notar és que era l’única persona blanca. Em va fer sentir incòmode amb mi mateix, no em va agradar sentir-me diferent pel fet de tenir un color de pell diferent a la resta. Això em va fer reflexionar moltíssim. Van ser unes primeres hores intenses.

—Hi ha contradiccions dins del mateix país?

—Més que contradiccions, Sudàfrica és un país amb tantíssimes cultures, llengües i tradicions diferents que mai trobaràs dos indrets iguals. La seguretat també hi juga un paper molt important. Ngcizele és un lloc rural, aïllat de tota modernitat. La gent és senzilla, honesta, arrelada a les seves costums. Érem quatre blancs integrats en la comunitat negra Xhosa. Port Elizabeth és tot el contrari, és una ciutat gran, vivim en una àrea denominada «segura» perquè hi viuen només blancs. Em fa por caminar sol pel carrer i a partir de dos quarts de set no surto de casa si no és amb cotxe. Tres o quatre portes tancades amb pany i clau em separen del carrer. Ens han robat el cotxe i em van intentar atracar en un parc. A partir d’aleshores vaig veure que havia d’estar alerta en tot moment.

—Què és el que més li ha xocat de la seva cultura?

—He estat molt en contacte amb la cultura Xhosa, originàriament de la zona de Transkai. És una cultura molt rica que, tot i haver-se actualitzat molt en els darrers anys, encara conserva uns valors i tradicions molt arrelats. El que més m’ha sorprès és com de supersticiosos solen ser els Xhosa. Quan s’ha de prendre una decisió important consulten els avantpassats, i les Sangomes (remeieres) tenen un paper clau en el dia a dia de la comunitat.

—Fins el 1992, Sudàfrica practicava un règim de segregació racial. Això encara es nota d’alguna manera al país?

—Totalment. És una de les coses que m’ha impactat més. És tan recent que no ha passat el temps necessari per acabar amb la segregació. És nota gairebé a tot arreu. Des de les diferents barriades, fins al supermercat i a les escoles. No es veuen gaires grups barrejats de persones blanques amb les que no ho són i la riquesa està en mans dels blancs.

—Li ha passat algun fet curiós durant la seva estada?

—M’emporto moltíssimes anècdotes. Va ser curiós quan era a Ngcizele i hi va haver una sequía a nivell nacional bastant important. Com que havíem de guardar la poca aigua que teníem per beure i cuinar, no ens vam poder dutxar durant dues setmanes.

—Quin costum s’emportaria?

—M’agrada que a la tradició Xhosa, quan coneixes algú o et saluda un conegut, t’agafa de la mà i no et deixa anar fins que acabeu de parlar. Així intenten mantenir una connexió física constant, afecció i respecte.

—Què és el que més enyora de Catalunya?

—Poder sortir de casa a fer una volta sense cap preocupació. El menjar, clar. I també el fet de no necessitar cotxe a la ciutat.

—Com valora l’experiència?

—Com un aprenentatge molt positiu per al meu creixement personal. He conegut persones magnífiques i he après a valorar molts detalls cotidians als quals sovint no donem importància.