«El Viña-Rock no està preparat per rebre persones amb paràlisi cerebral»

Un usuari del Centre de Paràlisi Cerebral La Muntanyeta de Tarragona, Adrià Abadia, va assistir aquest passat cap de setmana al festival de música Viña-Rock, que se celebra a Villarrobledo (Albacete) i acull, any rere any, prop de 200.000 persones. Tant Adrià Abadia com l’amic que l’acompanyava, David Borràs, asseguren que «el Viña-Rock no està preparat per rebre persones amb paràlisi cerebral o problemes de mobilitat».

Segons explica Borràs, «vam avisar els organitzadors de l’esdeveniment que hi aniríem amb una antelació de quasi cinc mesos». Borràs, que també és treballador de La Muntanyeta, assegura que «la resposta del Viña-Rock via email fou molt bona, però quan vam arribar allà no hi havia res del que ens havien promès». Segons detallava Borràs, «al missatge ens asseguraven que tindríem una zona de pàrquing reservada, que el responsable del càmping ens reservaria una zona d’acampada habilitada amb lavabos i dutxes al costat, i que aquesta mateixa persona ens deixaria carregar la cadira elèctrica a la seva caseta».

Per sorpresa de Borràs i Abadia, quan van arribar el passat dijous al festival, ningú no coneixia la figura del responsable de càmping. Segons expressen ambdós, «ens van dir que ens espaviléssim i que ho féssim com poguéssim per estar bé, perquè la zona habilitada estava completament plena». Finalment van acampar a una altra zona que no estava habilitada i que tenia les dutxes a més de 500 metres, a les quals s’hi arribava per un camí. Asseguren que les dificultats per moure’s dins el recinte de càmping i concerts van ser constants, i a més amb l’afegit de la pluja i el fang, un hàndicap que ho feia tot més difícil. Borràs expressa que «treballem per buscar la normalització amb les persones amb limitacions físiques, amb sentit comú, però no ens ho han posat gens fàcil».

«Tu vols anar amb una persona que estimes i amb la que comparteixes una amistat per complir les seves expectatives d’oci i diversió, sense res a canvi, però la societat i la gent que ha de prendre decisions per afavorir l’accessibilitat no ho fa», critica. Segons diu, «les facilitats estan molt lluny de la realitat quan les condicions són adverses, i simples accions com reservar una zona adaptada o garantir els mínims de les necessitats bàsiques haurien de ser un dret universal». Tot i que gràcies a l’ajuda dels seus amics i la bona voluntat de tots l’estada al festival va ser menys horrible del que podria haver sigut, Borràs reconeix que «en situacions així, quan ningú t’ajuda, tot es converteix en una batalla i una súplica constant. Estàs carregant amb una motxilla d’injustícies i dificultats creada per tothom».