«Els professors tenen la seva aula i són els alumnes els que van rotant»

La torrenca Annia Alventosa Pijuan, de 17 anys, va ser una de les afortunades entre els quasi 10.000 estudiants que es van presentar a la prova escrita per optar a una de les beques de la Fundación Amancio Ortega. Després de superar una entrevista, l’alumna de l’IES Torredembarra va ser un dels 500 estudiants que van marxar als Estats Units i Canadà. Des de fa vuit mesos viu a Oak Grove, a Minnesota (Estats Units) on cursa 11th grade, és a dir, primer de Batxillerat.

— Té només 17 anys. Com està vivint l’experiència tan lluny de casa?

—La veritat és que avui dia encara no em crec que estigui vivint el somni de la meva vida. Tot i que de vegades és dur, és el millor que em podria haver passat. M’ha fet canviar molt com a persona i he après moltíssim. També he descobert una nova cultura, noves persones increïbles i he viscut experiències inoblidables.

­­

—Quina va ser la seva primera impressió del país?

­—La primera impressió va ser impressionant. Quan vaig arribar aquí no m’ho podia creure, no m’entrava al cap tot el que m’estava passant. Tot aquí era gegant, de pel·lícula. L’institut una passada, el barri preciós i la gent molt simpàtica amb mi. Els americans són molt sociables, però només si tu els hi parles primer. Al principi tothom em semblava molt amistós. Després de tants mesos, he comprovat que són molt diferents de nosaltres. Són força més tancats de ment, i els hi agrada molt parlar dels altres. Sempre tenen pressa i són molt puntuals. Al principi també em va costar saber el que ells consideraven «estrany» i el que no, per exemple, portar pantalons curts o una samarreta de tirants per a ells és estrany, així com creuar-te la mirada amb algú.

­

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser com s’ho havia imaginat?

—El canvi va ser més o menys com m’ho havia imaginat.

–Quines són les principals diferències amb casa seva?

—Aquí m’aixeco cada dia a les 6.15 am i em faig un bon esmorzar perquè aquí no tenen el típic entrepà de mig matí. A les 7.12 (ni un minut més aviat ni més tard, puntualitat americana) passa el típic bus groc de les pel·lícules i va parant per totes les cases fins a arribar a l’institut. És gegant, les instal·lacions no tenen res a veure. Tenim dues pistes de basquet, una pista d’atletisme, dos gimnasos, dos camps de futbol i un de futbol americà, vuit pistes de tenis i uns cinc de beisbol. A diferència d’Espanya, aquí els professors tenen la seva pròpia aula i els alumnes son els que van rotant. A les 11.39 am, dino a l’institut. Normalment m’emporto el dinar de casa perquè el dinar de l’escola no m’agrada gens. Acabo les classes a les 14.25 pm, i marxo a atletisme (a la tardor vaig fer Cross Country i a l’hivern Dance Team) fins a les 5 pm. Cada dia em ve a buscar la mare i sopem a les 5.30 pm o quan cadascú vol, perque aqui el menjar és poc important i pocs cops sopem junts.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—Aquí les distàncies són gegants. Els veïns més pròxims els tinc a uns 150 metres i l’institut a uns 50 minuts caminant. No pots caminar enlloc i en el poble on visc no hi ha res, literalment. El meu lloc preferit és un riu, Rum River, que quan hi vaig em fa pensar amb la meva família i amics i em relaxa molt.

—Els estudis són similars o diferents de les de l’Estat espanyol?

—El nivell acadèmic és molt més fàcil i divertit.

—Com s’està vivint la crisi al seu país de residència?

—Amèrica és el país de les oportunitats. Aquí hi ha gent de totes nacionalitats que ve a treballar. El nivell de vida és molt més elevat i les coses són força més cares. Els americans, en general, no estalvien. Viuen al dia a dia i es donen molts capritxos. Els salaris són increïblement elevats. Per exemple, un nen de quart de l’ESO (Grade 10) pot treballar al McAuto i guanyar perfectament dotze dòlars l’hora.

—En moments de crisi, creu que el país on viu actualment és un bon indret perquè els més joves puguin buscar i trobar feina?

—Definitivament sí. Aquí la gent ve a buscar feina, per exemple, a Starbucks i l’endemà ja la té.

—Des de que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—Els americans es pensen que Espanya està a Sud-amèrica o que formem part de Mèxic. Aquesta gent viuen com aïllada del món i només s’interessen per ells mateixos, així que m’han arribat a fer preguntes estúpides com ara si a Espanya tenim glaçons de gel o si estava a prop de l’Equador. Un amic també em va dir que li encantava el menjar espanyol i que sempre que anava a casa de la seva àvia li feia enchilades i tacos...

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—Trobo moltíssim a faltar a la meva família i amics, està clar. La gent aquí és molt diferent tant de mentalitat com per sortir. El mar i caminar també. I, sense dubte ,el menjar. Aquí el menjar és de molta menys qualitat....