«Fent de pescador em guanyava bé la vida, però la felicitat no és només diners»

— És fill de Tarragona?

— Sóc serrallenc. De petit que sempre hem dit anar per amunt o anar per avall a partir del pont, per parlar de Tarragona.

— Quina relació té, amb la mar?

— Vaig començar a anar a la mar amb quinze anys, estudiar no m’agradava i a casa tenien barques en societat amb altra gent. Em vaig embarcar guanyant la quarta part d’un home, i feia la feina del xiquet d’abordo. Vaig començar des de zero, netejant les cassoles. A mida que va anar passant el temps ja em vaig equiparar amb un home. I en pic en vaig fer vint-i-u, vaig començar a manar, tenint sota la meva responsabilitat sis persones.

— Com va ser el pas de la feina de pescador a empresari del turisme?

— A mi m’agradava molt anar a la mar, però va arribar un moment que havia d’empenyar-me amb molts diners per comprar una barca nova, i el cap em donava moltes voltes. Em guanyava molt bé la vida, però la felicitat no és només diners. A més, tinc un xiquet de vint-i-quatre anys que no sabia si volia ser pescador o no.

— Va ser una decisió difícil?

— No va ser fàcil. A casa el pare no ho va entendre massa, els avis, els besavis i totes les generacions anteriors eren pescadors.

— Com es vas fer amb el Tarragona Blau, la golondrina de la qual és patró?

— El vaixell el vaig comprar a Maó. El vaig trobar per internet, de segona mà. A Maó hi tinc un bon amic, el Ramon, que era pescador a Tarragona i als anys 80 se’n van anar cap allà. Ell em va dir que valia la pena. Estava molt vell i a poc a poc l’hem anat polint, li hem rentat la cara. A Maó portava 150 passatgers, aquí ho hem deixat en 60.

— Quines activitats feu, a bord del Tarragona Blau?

— Tenim un contracte amb el Port de Tarragona i embarquem els escolars que passen pel Museu del Port, com una visita complementària del museu.

— També passegeu turistes.

— Sí, fem sortides per grups amb aperitiu o dinar a bordo.

— Els anys fent de mariner el van servir per aprendre a cuinar el peix?

— Sí, jo dic que sóc patró i cuiner. Als turistes els oferim un dinar que consisteix en musclos del Delta, que no tenen cap secret, perquè són molt bons, llagostins bullits i fideus rossejats amb sípia. De postres, coca de xocolata dels Pallaresos, i per beure, vi i cava.

— Menjant i bevent tot això no se li mareja, el passatge?

— No, perquè el dinar el fem després de la sortida, o abans de fer el tomb.

— Què els ensenya, als turistes que s’embarquen al Tarragona Blau?

— Si quan salpem ens trobem al port alguna activitat de càrrega o descàrrega, els l’explico. De vegades anem en direcció a la punta de la Móra, i de vegades cap al cap de Salou. Des del mar es pot veure molt bé l’equilibri que hi ha entre la química i el turisme, que estan separats per molt pocs quilòmetres. Alguns cops també els ensenyo la llotja del peix al Serrallo.

— Creu que Tarragona és una ciutat que viu de cara al mar?

— No gaire. La ciutat està separada per una gran barrera. Quan arribes al Balcó no saps com baixar. Ara s’enllaçarà, i tots hi guanyarem. No només serà bo per als turistes, sinó també per als tarragonins mateixos.

— Ara fa tretze anys d’aquell cop de cap pel qual va deixar la pesca i vas apostar pel turisme. L’aposta ha estat reeixida?

— Puc dir que sí, tot i que al principi no va ser fàcil, perquè jo venia de la mar; no és que no sabés coses, però cadascú entén de lo seu. Això era una cosa nova per a mi, però ens hem anat adaptant, hem procurat anar fent les coses ben fetes, i estem contents.