«La gent que vingui al concert es trobarà uns Glosters més 'guitarreros'»

Los Glosters, banda tarragonina formada per Ramon Cuenca, Puri Pedrola, Carles García, Evan Dedes i Héctor Mir, celebren vint anys sobre els escenaris.

— Han passat dues dècades. Seguiu fidels a l’estil de quan vau començar?

— Evan Dedes: Seguim amb la mateixa idea i la mateixa dinàmica, però hem evolucionat amb el so i la manera de fer les coses.

— Com heu evolucionat?

— E.D.: El que més ha evolucionat ha sigut el so. Som una de les poques bandes que tenim un so nostre, molt particular.

— És el que s’ha anomenat ‘el so Glosters’. Què creieu que defineix aquest so?

— E.D.: Primer, que portem uns instruments que són bastant fidels al que sempre hem volgut. La bateria que porto jo és clàssica dels anys seixanta, el baix té un so molt peculiar, més agut, abans portàvem el hammond i ara no... però sobretot és que tenim un guitarrista que dóna un toc més roquero que el que teníem abans.

— Suposo que us referiu a Miguel Zanón, i a l’estudi La Cocina de Juan Zarppa. Com us va influir la seva arribada?

— Carles Garcia: Va entrar a poc a poc. Al primer disc que vam gravar amb ell no es va involucrar molt, al segon ho va fer més, i ja en portem uns quants. Ell ja ha entès el nostre so.

— E.D.: Sí, ha entès com estructurem les cançons, quin so volem. Això és molt difícil, perquè de vegades xerres i xerres i no t’entenen. Ens ha passat en estudis de Barcelona, on dèiem que volíem una cosa i acabaven sortint per un altre lloc. Ell ens ha ajudat a acabar de definir-nos i ens ha donat l’impuls que ens faltava.

— R.C.: Es va involucrar molt, al final ja venia als assajos abans de gravar a l’estudi, feia de productor, i això es nota.

— Què és el que us sedueix tant dels anys seixanta?

— E.D.: En realitat, quan vam començar a tocar ja fa trenta anys, llavors com Els pirats, anàvem en plan punki: Kortatu, La Polla Records... érem més ‘ramonianos’. Ens trobàvem al Tucan, a Tarragona, on hi havia un gran caldo de cultiu, amb els Pets, els Mite’ls, etc. Cadascú tenia el seu estil però més o menys tothom arribava al mateix lloc: The Jam, The Who, Bowie. Però nosaltres, en lloc d’anar endavant, vam anar endarrere, fins arribar a les arrels. Sobretot quan va entrar l’Héctor, que és qui ens va portar cap allà. Èrem joves, i tot era com un torbellino, que t’absorbia i sorties disparat.

— La musica ‘popi’ està vivint un moment dolç a casa nostra?

— E.D.: Potser sí. A Catalunya hi ha molta banda que porta aquest rotllo, però una mica més modernillo. Nosaltres anem una mica més enrere.

— R.C.: Quan nosaltres vam començar sent Els pirats, féiem el que fem ara, però en català. Volíem ser popis, però en aquella època no hi havia aquesta mena de grups, els grups abanderats eren uns altres. Ara han anat pujant grups com Manel o Trau, i potser és més normal.

— E.D.: Quan sortíem nosaltres la gent deia «on van aquests». Tot era una mica més kumbaià, el rock català es ficava dins d’una olla i au, tira. Nosaltres vam decidir que no volíem estar allà, sinó experimentar altres històries, i no ens ha sortit malament.

— Aquest dissabte feu el primer concert de la gira d’aniversari. Què ens trobarem?

— E.D.: Un concert bastant diferent. Sobretot la diferència està en el so. Ara hi ha uns Glosters més guitarreros.

— Aquesta gira també us portarà a The Cavern, a Liverpool.

— E.D.: Sí, ja hi vam anar l’any 2008, com a ambaixadors de la candidatura de Tarragona a Capital de la Cultura Europea 2016. Tocar a l’escenari on van començar els Beatles és un dels somnis de qualsevol músic.