«La paraula que més ens repeteix el públic al final de l'espectacle és 'gràcies'»

— Com defineix la seva feina?

— Sóc periodista, però el que faig no és gaire de periodista. Es pot dir que sóc comunicador, perquè explico coses de manera atractiva al màxim nombre de persones possible. Un cop em van dir ‘Periodista especialitzat en divulgació’, i una mica sí, que és això. El que passa és que tant parlo de vi com d’òpera… per tant, la idea de comunicador, si no fos que sona una mica gran, s’ajusta bastant al que faig, que és establir empatia amb la gent i posar al servei del que vull explicar l’ofici d’explicar coses amb els recursos que tinc, ja sigui a la tele, a la ràdio o a dalt d’un escenari, com en aquest cas.

— Una de les seves grans creuades és fer entendre que l’òpera és un gènere a l’abast de tothom. Per fer-ho li cal desmentir diversos perjudicis que se li associen.

— D’entrada he de dir que crec que la gent em compra el discurs, però jo no vull anar ‘convertint fidels’. Jo crec que l’òpera val molt la pena. I el que faig és dir: ‘Jo crec que l’òpera està molt bé, si voleu, compartim-ho’. Però si algú no ho vol, em sembla fantàstic. Jo crec que l’òpera és un espectacle brutal, que té una quantitat d’atractius enormes, que a mi em fan vibrar. I per tant, explico a la gent per què em fa vibrar, i si la gent m’ho compra, fantàstic.

— Quins són els grans esculls que es troba a l’hora de fer aquesta difusió?

— Per començar, l’òpera no és en català ni en castellà. Per tant, si algú s’hi vol acostar, ha de fer l’esforç de buscar un llibret que estarà en italià traduït al francès o a l’anglès, o potser estarà en francès… Per tant, l’idioma n’és un. Una altra cosa és que l’òpera és d’una època en què no existia aquesta dictadura que determina que cal explicar-ho tot en tres minuts. Si tu escoltes qualsevol cançó pop, en tres minuts t’han repetit moltes vegades la mateixa tornada. Per tant, és molt fàcil que a la quarta ja et soni. A l’òpera això no és així. Recordar tot el primer acte de ‘La Valquíria’ és més difícil. A tots els humans ens agraden les coses quan podem preveure més o menys per on van. Si t’agrada Bruce Springsteen, com a mi, i compres el nou disc, quan escoltis una cançó t’agradarà, però quan la sentis per segona vegada t’agradarà més, i a la tercera, encara més. Amb l’òpera això és més difícil, perquè potser les àries sí que solen tenir una tornada, però el teixit interconnectiu musical, els grans concertants, costen més de recordar. Però fora d’aquestes dues qüestions, no hi trobo res més…

— Sovint es diu que anar a l’òpera és car.

— Ara vindran els Rolling Stones. Què valen les entrades? A més, nosaltres, a Simfonova, com que pretenem arribar al màxim nombre de gent, i per tant, al màxim nombre de butxaques, mirem que els preus estiguin al voltant dels 30 euros. Així i tot, l’espectacle que portem, si no tinguéssim una mica d’ajut, seria impensable: tenim 150 persones a l’escenari, tres dels millors cantants del moment, una orquestra simfònica… I malgrat això ens movem amb un preu assequible.

— També se sol associar a l’elitisme.

— Tampoc és cert. Al primer concert de Simfonova, ‘Només per a uns quants?’ el que fèiem era desmentir precisament la dificultat d’accedir a l’òpera. Sents una peça en un anunci de tele i després es descarrega massivament d’internet. Només s’ha de fer el pas. Potser et demana una mica més de dedicació que altres coses, però totes les coses que valen la pena a la vida et demanen una mica de dedicació. Per gaudir de les principals obres de la literatura universal has d’haver après a llegir.

— ‘La rebotiga de l’òpera’ és el segon espectacle de Simfonova, que arribarà a Tarragona el 4 de juny. Què ens hi trobarem?

— A Simfonova intentem sempre fer grans concerts operístics enriquits, explicant alguna cosa més que en un concert on surt el cantant, canta i marxa. El primer desmitificava la dificultat d’accedir a l’òpera i mostrava que l’òpera viu quotidianament amb nosaltres, tant amb els aficionats com amb els que creuen que no en saben. L’argument del segon és que, encara que un gran concert operístic o una gran interpretació d’òpera ens pot fer tocar el cel amb els dits, a darrere hi ha un munt de persones i d’humanitat. Vam pensar que si oferíssim l’oportunitat de veure per un forat el món que hi ha darrere del teló, estaríem donant molts arguments al públic per valorar allò que estan escoltant. Si tu has vist que, a un tenor, el director li demana un ‘pianissimo’ en una nota concreta i al tenor allò li suposa una dificultat, ho intenta però no li acaba de sortir, es queixa una mica, i has generat aquesta expectativa en els assajos, quan després el tenor surt a cantar aquella peça, a part de gaudir-la, estàs pendent de si fa el ‘pianissimo’ o no. Això és el que fem a ‘La Rebotiga de l’òpera’.

—Com ha estat la feina de documentació per a aquest espectacle?

— No podem fer un concert així sense explicar els ‘marros’, entre els cantants hi ha rivalitats, inseguretats, nervis, i tot això genera tensions. Se’ns va acudir que una manera d’explicar-ho podia ser fer una tertúlia després d’un assaig i gravar-la. I se’ns va acudir que els protagonistes s’hi animarien més si el primer que ho feia era una gran figura admirada per tots. Això hauria sigut complicat si no haguéssim pensat en la figura que vam pensar. Va venir a un assaig, vam enregistrar la tertúlia de després, i l’ensenyem a la gent. S’hi expliquen coses que succeeixen a la realitat, i que no sempre són dolentes. Per exemple, com superen els nervis.

—Com comentava, l’espectacle és un concert operístic de gran format, amb una orquestra simfònica, un cor i tres cantants. Per què ho heu volgut fer així?

— Tenim la pretensió que en el segell de Simfonova hi hagi sempre el gran format, una orquestra simfònica que soni molt bé. De vegades els concerts seran operístics, i de vegades potser simfònics, però sempre seran de gran format.

—Aquest és el segon concert de Simfonova. Heu fet despertar enamoraments cap a l’òpera?

— El director, els solistes i jo sempre sortim a saludar a la gent perquè ens diguin què els ha semblat el concert i perquè, com que des de l’escenari tota l’estona busquem la seva complicitat, està bé que els anem a acomiadar. Les reaccions del públic al final són el que ens paga més. Només ens diuen que ‘gràcies’. Sempre, sempre, surt aquesta paraula. Naturalment tots hem de viure i necessitem els ‘calers’, però això ens paga molt. Si després van més o menys a l’òpera… Nosaltres ens adrecem a tots els públics, però no podem renunciar al públic operístic, que és el nostre públic natural. Però Simfonova és ideal per als curiosos, els que diuen ‘m’agradaria entrar a l’òpera però no sé com fer-ho, quin disc he de comprar…’ Per mi, aquest és el públic ideal, perquè crec que sí que posem l’esquer, i després només han d’estirar el fil. La gent surt entusiasmada, i així és fàcil que acabin comprant un CD, anant a veure la ‘Carmen’ que vindrà al Tarragona o a tornar al pròxim concert de ‘Simfonova’.