«El sistema que utilitza la llei de la segona oportunitat no agilitza el procés»

—Què suposa la nova normativa per a les persones i les empreses que han acumulat deutes durant la crisi?

—L’anomenada Llei de la segona oportunitat és l’avanç més gran que s’ha fet fins al moment. Tot i que té mancances, intenta superar la responsabilitat patrimonial universal en aquelles situacions d’insolvència crònica en les quals no existeix una possibilitat real de satisfer els creditors i en les quals, a més, es pugui produir una situació de mort civil antieconòmica i ineficient.

—Suposa una alternativa a la mort mercantil i a l’entrada a l’economia submergida per a moltes persones?

—Totalment. Crec que aquest és el principal propòsit d’aquest text legal. Partint d’un principi universal d’ordre públic i de seguretat en les relacions de caràcter obligacional, en el qual s’estableix que els deutes han de ser satisfets, la llei dóna solució en termes d’eficiència econòmica a les situacions en les quals s’ha intentat liquidar el patrimoni deutor fins a les últimes conseqüències però que, malgrat l’esforç, no s’ha satisfet el crèdit. Aquest cul-de-sac és un coll d’ampolla que s’ha de superar mitjançant el recurs a l’exoneració del passiu que no ha pogut ser atès per un deutor de bona fe.

—El tràmit jurídic implica uns costos econòmics alts i un tràmit de llarga durada o és un procediment àgil i ràpid?

—Crec que el procediment és tan àgil com s’ho pot permetre el nostre sistema legal, cosa que no vol dir que sigui susceptible d’una clara millora. L’elecció pel legislador d’un sistema d’exoneració de deutes que s’encausa sobre la base d’un previ intent d’acord extrajudicial de pagament i, posteriorment, d’un concurs consecutiu, no ajuda a la rapidesa del procediment. D’altra banda, en determinats casos, l’exoneració és provisional i reversible i això tampoc ajuda. En tot cas, la llei suposa un clar avanç respecte de la situació anterior. Pel que fa als costos, s’han limitat els honoraris dels professionals, al marge de les males pràctiques que es pugui donar en alguns casos. Per això crec que l’incentiu per a iniciar l’expedient no es veu compromès pel cost econòmic que aquest podria suposar.

—Qui són els beneficiaris d’aquesta normativa?

—Hi ha dos grans tipus de beneficiaris: les persones naturals empresarials i les que no ho són. Això condiciona la competència judicial, és a dir, si el procés el porta el jutjat mercantil o un jutjat de primera instància. El sistema, que té el seu punt de partida en l’intent de l’acord extrajudicial de pagament que comentava abans, es dirigeix a la possibilitat d’obtenir una exoneració provisional o no d’aquells passius que no hagin estat satisfets després d’un procés de liquidació concursal. Tenint en compte que el crèdit sempre ha de quedar satisfet, el deutor que verdaderament pugui obtenir aquest avantatge és aquell que té un volum important de crèdit ordinari.

—La normativa també contempla que es puguin perdonar els deutes acumulats per avals personals?

—La llei manté l’exigibilitat del deute davant dels obligats solidaris per fiança o aval dels deutes del concursat, però l’avalador pot, respecte dels crèdits compromesos mitjançant l’aval, intentar l’exoneració. En aquest punt, la llei no ho limita. Això és un gran avanç si es compara amb la primitiva redacció de la Llei Concursal, en la qual ni tan sols es preveien institucions preconcursals de reestructuració del deute.

—A qui aconsellaria optar per aquesta via jurídica?

—A aquells que tinguin un volum de crèdits ordinaris, és a dir, aquells que no s’hagin contret amb les administracions públiques ni estiguin garantits amb béns immobles (hipoteca en la immensa majoria dels casos). Aquests crèdits s’han de pagar. Els ordinaris, però, poden ser exonerats, fins i tot en la seva totalitat. Resumint, els crèdits que no siguin privilegiats poden ser exonerats. Això hauria de ser un clar estímul per a iniciar aquesta via pels particulars.

—Com finalitza, a efectes pràctics, el tràmit que ha descrit?

—Amb una resolució judicial en la qual es concedeix el benefici de l’exoneració del passiu que no ha pogut satisfer-se a determinats creditors, un cop esgotada la via de la liquidació concursal. Hi ha la possibilitat que es produeixi una exoneració no definitiva, sinó provisional, que es convertirà en definitiva al cap de cinc anys, si el deutor destina el 50% dels seus ingressos a pagar els deutes pendents. Al final, si es concedeix el benefici definitiu, el deutor es pot veure exonerat de pagar, en el millor dels casos, la totalitat del passiu ordinari i aquells crèdits privilegiats, per exemple, un hipoteca que no s’hagi cobert amb el valor de garantia.

—Està sent efectiva l’aplicació de la llei?

—Clarament no. Potser a causa que suposa una vertadera revolució en el marc d’un sistema legal que havia fet de la responsabilitat patrimonial universal i il·limitada un dels seus pilars, o potser perquè no s’ha fet l’exercici de pedagogia i publicitat necessari. El cert és que les previsión d’un allau de procediments no s’han complert en absolut. No obstant això, i gràcies al fet que l’instrument és raonablement atractiu, crec que existeix una possibilitat real que, de manera progressiva, es vagi utilitzant de manera creixent pels particulars sobreendeutats.

—Quins aspectes de la llei considera millorables?

—Crec que el fet d’haver d’acudir a un acord extrajudicial de pagament infructuós com a pas previ per a assolir l’exoneració del passiu insatisfet està provocant situacions perverses, en la mesura que l’acord ja es presenta als creditors buscant la solució exoneratòria, i per tant, impossibilitant la solució convencional. Un altre aspecte que s’hauria de tractar és el de l’habitatge dels deutors. En països com Itàlia no hi ha execució però aquí no existeix cap obstacle legal per a embargar i executar. Això s’hauria de solucionar.