«Només sabia que volia sortir de la zona de confort enllaçant experiències»

Melissa Tonin Fondevila, nascuda a Milà un calorós dia de juny, sempre ha estat una noia inquieta i amb ganes de veure i conèixer el món. La seva infantesa es va caracteritzar per trobar-se entre les cultures italiana: el seu pare és originari de Milà; i catalana, la seva mare va néixer a Boí i Taüll, un poblet de Lleida.

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—M’he adaptat al món laboral en àmbits sobretot turístics i hotelers, principalment en temporades estivals i en els últims anys compaginant els estudis amb feines de mitja jornada o caps de setmana.

— Quins motius la van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Per una sèrie de vivències sentia que tot al meu voltant canviava i jo em quedava en la monotonia i la rutina, i vaig començar a sentir la necessitat de conèixer món i sortir de la zona de confort. Així doncs, vaig fer les maletes, vaig agafar el primer vol i em vaig decidir, sense pensar-ho gaire detingudament.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—Vaig decidir anar a Dublín perquè sempre he sentit atracció per la natura i els paisatges verds. La primera impressió just arribar va ser principalment el canvi intern que vaig sentir, com vaig voler descobrir-ho tot. Anava caminant per la zona i tot em semblava diferent, més pur i amb més possibilitats.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—Realment no vaig anar amb cap expectativa. Només sabia que volia sortir de la zona de confort i posar-me a prova a mi mateixa, i a partir d’aquí vaig anar enllaçant unes vivències amb unes altres.

—Quines són les principals diferències entre Dublín ciutat i casa seva?

—L’aspecte que més em va agradar, i que considero que és diferent aquí, és la capacitat que tenen els irlandesos per gaudir el sol. Quan el sol comença a aparèixer sense cap núvol, es veia una multitud de gent passejant i ocupant els carrers principals, com O’Conell Street o el parc de Stephens Green, i aprofitaven també per fer passejades naturals pel Phoenix Park, ja que està prop del centre. Una altra diferència notòria per mi va ser la dificultat per trobar terrasses. Tot i que aquí a Tarragona tenim normalitzada la idea d’anar a prendre alguna cosa a una terrassa tranquil·lament, a Dublín costava veure terrasses ocupades. Gairebé totes les persones que podies trobar a la terrassa eren turistes. Tot i així, compten amb una de les coses que més em va agradar, i és que és molt comú trobar música en directe als típics pubs irlandesos.

—Quins són els indrets més característics de Dublín?

—Considero imprescindible visitar els parcs naturals i la zona de pubs irlandesos de Dublín. Els parcs els tanquen a la nit, així que durant el dia és l’únic moment en què es poden visitar. A més, si es veuen quan fa sol, es pot veure un ambient diferent i relaxat. En relació als parcs naturals, vaig quedar totalment enamorada de Wicklow i Glendalough, sobretot d’aquest últim i els seus espectaculars boscos. A més, després de passejar envoltat d’arbres i natura, arribes a un llac idíl·lic.

—Què destacaria de la manera de treballar del país? Les conductes són similars o diferents de les de l’Estat espanyol?

—Vaig estar treballant al Zara, una empresa espanyola, i realment no sabria determinar si tenien un mètode d’organització irlandès o espanyol. El que vaig notar és que eren exigents amb la puntualitat i amb el bon tracte al públic. Tot i ser una plantilla jove, tots tenien clar el seu rol i no dubtaven en ajudar-se.