Un dia com avui del 1811 la ciutat s'ofegava sota la pressió de l'exèrcit francès

Un dia com avui de fa 206 anys, Tarragona patia el cinquanta-tresè dia de l’inici del sanguinari setge protagonitzat per l’exèrcit de Napoleó Bonaparte, un dels moments més cruents que ha viscut la ciutat en la seva bimil·lenària història. Dos dies després, el 28 de juny del 1811, Tarragona queia en mans dels francesos després d’un assalt que va provocar una gran mortaldat en una població debilitada després de més d’un mes i mig d’assetjament. Des de fa deu anys, el monument als Herois, obra de Julio Antonio, és l’escenari central de l’homenatge –junt amb les escales de la Catedral–, que la ciutat fa a les víctimes del setge. Aquest pròxim dijous, diverses entitats tornaran a dipositar flors al peu del conjunt escultòric.

Una carta escrita pel general francès Suchet després de la invasió de Tarragona, i que va remetre a Napoleó, desprenia l’horror que van viure els tarragonins des del 4 de maig del 1811, data en què va començar el setge. En l’escrit, Suchet informava que durant el setge i els cinc assalts que va patir Tarragona van perdre la vida 4.000 persones, que es trobaven en l’interior de la ciutat, 1.000 més que van intentar escapolir-se saltant des de la muralla i que, un cop capturades, van ser degollades, o bé van morir ofegats a la platja.

La importància de l’elevat nombre de víctimes que va suposar el setge es desprèn de la demografia de l’època. En el tram final del segle XVIII la població de Catalunya era d’uns 900.000 habitants. La capital catalana, Barcelona, tenia censades l’any 1787 un total de 119.227 habitants i, Tarragona, 8.899. L’estructura activa de la ciutat era aproximadament la mateixa que tenia en l’Edat Mitjana: el 32% de la població la formaven els pagesos; el 23% del col·lectiu eren menestrals; el 13% pescadors i gent de mar; el 2,2%, comerciants, i els eclesiàstics constituïen el 22,5%, entre altres oficis. Tarragona era l’única plaça forta i capital de província del Principat que es mantenia sota control de l’exèrcit espanyol, i de fet constituïa la posició base de totes les forces de Catalunya. Això donava particular significació a la cobdícia francesa a aconseguir aquesta ciutat.

La conquesta de Tarragona va suposar un gran triomf per a l’exèrcit francès, el mateix que gairebé dos anys després, quan va haver de retirar-se, derrotat, va destruir bona part de la ciutat. Abans de deixar Tarragona, els soldats va fer un darrer saqueig, van malmetre moltes cases i van dinamitar edificis imponents com el Castell del Patricarca, que es trobada entre el carrer Merceria i la Catedral. L’únic lloc que es va salvar de l’intent de destrucció va ser la capella de Sant Magí, gràcies al fet que la metxa col·locada per fer explotar la dinamita no va prendre. Aquest fet es va produir, tot just, el dia de celebració de la festivitat de Sant Magí i aquest fet es va considerar un miracle. Com a resultat de la guerra, Tarragona, va entrar en un món d’ombres del qual no es va recuperar fins passat més de mig segle, cap a la dècada dels anys setanta del segle XIX. No va ser fins llavors que va començar a recuperar-se amb una energia tal que li va permetre conservar la capitalitat de la província, un títol per al qual va lluitar Reus, per aquelles dates una de les ciutats més pròsperes de Catalunya.