«Molts nens no venien amb la roba adequada i algun va venir a entrenar en pijama»

—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

—Doncs, fins ara molt bona. Vaig començar amb 17 anys a entrenar al futbol base a l’Escola de Futbol la Pastoreta i hi vaig estar durant 10 anys. Vaig realitzar els meus estudis com a entrenador per millorar la meva pròpia formació i, així, millorar la meva manera d’ensenyar als nens. Quan vaig acabar els meus estudis, em van donar l’oportunitat de formar part i col·laborar amb l’empresa Tecnifutbol, on sóc ara mateix. Estic molt agraït, ja que gràcies a ells he pogut fer un pas endavant en la meva carrera com a entrenador.

­­—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

­—És veritat que potser gaudim del millor futbol del món, però tenir la gran oportunitat de poder sortir fora del país per poder veure altres classes de futbol i altres cultures, ajuda al teu aprenentatge. A més, és una experiència única de la qual no tothom pot gaudir-ne. Per tant, podem dir que sóc un privilegiat.

­—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—La primera impressió va ser que tot era exageradament gran: la ciutat, la quantitat de persones, els cotxes, etc. Res a veure amb el lloc on vivim. Vaig poder gaudir de realitzar entrenaments per diverses ciutats, veure diferents clubs, col·legis, etc. Vaig veure que a tots els indrets el futbol no era l’esport prioritari, ja que podies veure que molts nens no tenien la roba d’esport adequada per a la pràctica esportiva. Algun nen venia a entrenar en pijama! Tot i això, m’agrada molt poder entrenar aquí. Els nens tenen moltes ganes d’aprendre, són molt disciplinats i això facilita el meu treball com a entrenador. I el que més em fascina és que, quan acabes l’entrenament, et donen les gràcies per les coses que els hi has ensenyat, això no es veu a tot arreu.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

—La primera vegada em va sorprendre el fet que, en algun cas, em vaig trobar que no sabien què era un comodí (jugador que va amb l’equip que te la pilota). Això que és molt bàsic en un entrenament qualsevol, però a la Xina no ho era, ja que no hi estaven acostumats. Tot i això, la idea del futbol la tenen, coneixen les regles.

—Quines són les principals diferències entre Santa Catarina i casa seva?

—Primer, i molt important, s’ha de tenir en compte el tema cultural, perquè segons què fas o què dius pot ser una falta de respecte aquí a la Xina. Has de tenir molta cura i conèixer una mica la cultura per poder entrenar sense que puguis faltar el respecte d’alguna manera. Pel que fa al tema de l’horari, és complicat de portar al principi, però després t’hi acostumes. A més, a l’estiu pots estar entrenant a 40º. Els nens són forts i ho aguanten, però és esgotador. També s’ha de tenir en compte que, si plou, pots acabar tornant a casa nedant! Pel que fa als hàbits alimentaris, mengen bastant sa, ja que no solen fer àpats de menjar ràpid o on els fregits són abundants. Això sí, mengen molt picant, i jo no ho suporto! Sempre intento demanar coses que no portin gaire picant o gens.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—Doncs encara no conec gairebé els costums que segueixen a la meva ciutat, però sí pots veure que a la gent li agrada molt fer ioga o dansa en grups al carrer. La ciutat de Tianjin disposa de molts llocs d’oci (centres comercials, parcs per córrer, etc.). A banda, hi ha dos equips de futbol que juguen a la Primera Divisió de Xina, pels amants del futbol. Aquesta setmana han començat els Jocs Olímpics a la ciutat i es poden veure molts cartells i figures al carrer en referència a ells. També tens al costat, tot i que aquí al costat es molt lluny, la capital de Xina, Pekín. I pots aprofitar, per anar a veure la Gran Muralla Xina, a banda d’altres coses.

—Des que va arribar ha viscut o li ha passat quelcom curiós que no s’hagués imaginat mai?

—Recordo un dels primers dies, quan estava a dins d’un taxi i el cotxe va parar en un semàfor. Jo anava de copilot i, quan vaig girar el meu cap per mirar al conductor, em vaig trobar que s’havia tret el mòbil de la butxaca d’amagat i va aprofitar que estàvem parats per fer-se un selfie amb mi, però sense que jo m’hi adonés. En veure això vaig pensar: no sé si creu que sóc un famós (riu). Li vaig dir amb gestos que el fes bé, és a dir, tots dos junts i mirant tots dos el mòbil.

—Què és el que més troba a faltar de casa?

—El bon cafè, necessito un bon cafè pels matins.

—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?

—La tecnologia, van un pas endavant.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—En un principi al mes de setembre, si tot va bé.