«Amb voluntat política, en deu anys es podrien obrir les fosses que tenen demanda»

—Quins indicis els porten a pensar que en un lloc determinat hi pot haver una fossa?

—Depèn. Si, per exemple, parlem de soldats abatuts en combat, pot ser que un veí trobi restes i doni l’alerta. L’altra opció és fer prospeccions. Moltes vegades, quan trobes un os, és probable que a prop hi hagi una fossa. En el cas dels represaliats del Franquisme, sovint hi ha un testimoni o una família que més o menys sap el lloc on hi poden haver restes.

—Quin paper juga el testimoni oral en aquesta tasca de detecció de restes?

—És el més vàlid a l’hora de determinar els llocs on hi poden haver fosses. Sabem que el georadar, en la majoria de casos, no funciona. Però també cal mirar els arxius, saber qui va ser la persona que busquem, si té una data de defunció...

—Fins a quin punt el pas del temps juga en contra de la seva feina?

—Fa deu anys, ja era tard. Llavors se’ns acostaven fills, germans, o amics dels fusilats per demanar que els ajudéssim. Últimament ja vénen molt pocs fills. Del centenar de demandes que hem tingut a València, només una desena provenen de fills. El que passa és que, als néts, o bé no els han explicat el que va passar, o no tenen interès. El que sí que hem notat és que aquesta gent ‘jove’, de 40 o 50 anys, s’indigna molt quan coneixen el que va passar en el sí de la seva família.

—La por va fer que moltes coses no fossin explicades.

— La por afecta a tothom. En aquella època no se’n parlava perquè hi havia por a explicar la veritat, i també per por a generar odi. Però al final, t’adones que no hi ha ganes d’odi ni de venjança, sinó voluntat de tancar un procés, de començar el dol i acabar-lo.

—Fins a quin punt és important per les famílies trobar i identificar els seus familiars?

—Les famílies han passat vuitanta anys sense saber res. Les mares ho transmeten als fills, i al final els fills tenen una espineta i un dol que han de fer. Volen saber què va passar, tenir la veritat, la justícia i la reparació del procés. Poder fer un punt i a part per tancar les ferides. Pel que hem pogut veure, un cop la família recupera les restes dels seus familiars, el tema es tanca.

—Fins a quin punt l’Estat espanyol està implicat en aquesta feina de recerca i identificació dels combatents i represaliats?

—Ens sentim totalment desemparats. Jo he fet una cosa molt mal feta, que és treballar gratis moltes vegades. Sé que no ho hauria d’haver fet, però també tinc la sensació que això ha permès que tot plegat hagi tingut continuïtat. Quan hi havia subvencions cobràvem, però no les teníem sempre, i a més no teníem un salari ni unes condicions laborals justes. Ara, a través d’empreses o associacions, almenys podem cuidar aquestes coses. Pròximament intervindrem una fossa que fa més de sis anys que té demanda, i ho farem a través d’un curset, perquè no hi ha cap altra manera. I això és molt injust. Fa un mes vam desenterrar dues persones de les quals la família volia pagar el cost de les proves d’ADN i jo m’hi vaig negar. Ni un sol polític ni organisme de la Comunitat d’Aragó va voler subvencionar els 1.200 euros que costava la prova. Al final ho va fer un equip argentí, i nosaltres vam acabar treballant gratis. S’han fet estudis i s’ha valorat el que costaria obrir les fosses que tenen demanda, i és factible. En un termini de deu anys podria estar fet. Però no hi ha voluntat política ni ganes de lluitar pels drets humans, s’estimen més destinar 500 milions d’euros a comprar un banc dolent que a tancar una pàgina de la història d’Espanya i reparar a les víctimes, que són les famílies que encara arrosseguen aquesta càrrega.