«El tarragoní és duríssim amb la seva ciutat, un fet que he vist en pocs llocs»

—Com va reaccionar quan li van proposar ser el pregoner de Santa Tecla?

—Quan m’ho van dir, vaig pensar que era el més gran que m’ha passat mai. No puc dir res més. Va ser absolutament inesperat, molt emocionant. A Woody Allen –Amiguet l’ha entrevistat en set ocasions–, un dia li vaig fer una broma per crear un ambient d’intimitat i li vaig dir que, com m’havia de casar, em donés un consell. Per trobar la persona adequada, o sona la música o no sona, em va dir. I amb Tarragona em passa el mateix. Si sona la música, t’enamores; és el que em passa amb la meva ciutat.

—És una qüestió de química?

—Si no tingués química amb Tarragona, no vindria sovint, com ho faig. Aquí viu la meva mare i tinc casa perquè la ciutat forma part de la meva vida. Fer el pregó és posar lletra a la música de què em parlava Allen.

—Fins a quin punt és un compromís que l’obligarà a donar voltes al guió?

—Reconec que em vaig espantar quan em van trucar de l’Alcaldia per dir-me que volien que fos el pregoner de Santa Tecla. Optaré per la senzillesa i l’autenticitat, per parlar amb naturalitat de la meva experiència a Tarragona.

—Com defineix la seva ciutat?

—És una ciutat hipercrítica amb ella mateixa. Això no li passa a Barcelona. Tarragona no es veu com de bonica és, no es valora prou. El tarragoní és duríssim amb la seva ciutat, un fet que he vist en poques ciutats del món. Costa molt que els tarragonins fardin de la seva ciutat. En llocs com Nova York és tot el contrari, malgrat el seu caos. Som la Imperial Tarraco i això fa que siguem exigents.

—Esperava que un dia el truquessin per demanar-li que fes el pregó de les festes patronals?

—Els que som de Tarragona esperem menys que ens truquin per fer el pregó. Tarragona té un ritme i una manera de fer molt especial. És part del nostre encant com a tarragonins.

—Què en pensa de la ciutat actual i de la seva evolució?

—Tarragona transcendeix els seus límits; és metropolitana. El seu nom dóna nom, també, a un territori. És un capital simbòlic i de futur important. Sóc optimista amb allò que ha de passar. Vindran més inversions com Port Aventura o Ferrari Land. Aquesta zona està cridada a ser l’Orlando de la Unió Europea, i no faig volar coloms.

—Quin consell donaria a Tarragona?

—La ciutat, pura i dura, ha de fer com altres de l’estil de Donostia, una ciutat amb molta qualitat de vida, bona restauració i molta activitat cultural. Tarragona hauria de ser una capital així, i en la qual es combini la indústria i l’oci. Tarragona és una gran aposta, però no està posada en valor. Encara li falta creure més en si mateixa en les possibilitats, que és una enorme realitat.

—El seu pare, a qui molts coneixíem com Don Vicente, també va ser periodista. Com li va influenciar?

—Al meu pare li agradava molt el treball a redacció, el contacte amb els seus companys. Jo sóc un animal de carrer. Ell era feliç parlant de periodisme, explicant batalletes als periodistes més joves. Vaig coincidir amb ell en una redacció i vaig saber que el periodisme et permet conèixer molta gent, de tot tipus, que et fan sentir de tot: és superexitant.

­—Donar classe a la URV li permet mantenir un contacte directe amb Tarragona?

—Sí, és una manera més de vincular-me a la ciutat. Quan vinc a donar classe em quedo a dormir a casa de la mare.

—Què li falta a Tarragona?

Pel seu pes, a Tarragona li falta un auditori, un gran edifici simbòlic.