«Els víkings no són els bàrbars del nord que se'ns ha venut»

—El somriure del viking detalla el desembarcament i assentament d’un grup de vikings a prop de Turtuxa (Tortosa) el 948. Com explica a l’inici de la novel·la, la història té com a punt de partida una informació documentada, en el qual es dóna notícia d’un assentament viking al Delta de l’Ebre. Com li arriba aquesta informació i per què decideix construir un relat al seu voltant?

—Sorgeix a partir d’una llegenda que recull Arturo Gaya en el seu llibre, L’Ebre, un riu que fa pujada. Ell parla d’un fet, a cavall entre la història i la llegenda, que és que els vikings van remuntar l’Ebre fins arribar a Navarra i la van saquejar. Aquesta expedició és un fet històric conegut i acceptat, però és més controvertit si hi van arribar a través de l’Ebre. A partir d’aquesta informació vaig començar a buscar coses dels vikings per esbrinar si efectivament hi podien haver estat. Van saquejar tot Europa i també el Mediterrani, és obvi que, si van remuntar el Guadalquivir, també podrien haver remuntat l’Ebre. Buscant anotacions que testimoniessin la seva presència a l’Ebre, vaig trobar la que encapçala el llibre, que és d’un historiador àrab del segle XIV, i per tant posterior als fets que explico, que transcorren al segle X, però que parla d’un assentament a la zona, i que se suposa que podria haver estat a la desembocadura de l’Ebre. Per la zona apunten que hauria estat a Alcanar. Tot això va provocar que m’interessés pel tema i estirés el fil.

—En quines fonts s’ha documentat per escriure la història?

—La documentació ha estat fonamental i prové sobretot de fonts historicistes. Pel que fa als vikings, hi ha molta documentació, perquè als països nòrdics els han estudiat molt i tenen moltes restes arqueològiques, i a Catalunya s’havia fet una exposició al Museu Marítim de Barcelona molt ben documentada que també vaig anar a veure. La Tortosa del segle X forma part d’Al-Andalus, del califat de Còrdova, i d’això també hi ha molta documentació. Però aquest no és un llibre d’història, és un llibre de ficció. M’invento la història i també el fet que els vikings avancin, entrin i surtin. I amb els musulmans de Tortosa faig més o menys el mateix. El que sí que puc dir és que tot el que hi ha al llibre està documentat històricament, tot i que no necessàriament a Tortosa, hi ha coses que he documentat a Còrdova, perquè passen en el mateix moment i en el mateix califat.

—Com és el procés de construcció d’una novel·la com aquesta, on es barregen realitat i ficció?

—De novel·les de vikings n’hi ha moltes, i me n’he llegit algunes per no caure en les mateixes històries de conquesta, batalla i saqueig. A mi això m’interessa molt poc. Vaig partir d’un altre fet històric, que és la hivernació a la Camarga d’una de les grans expedicions de saqueig vikingues que es van moure pel Mediterrani durant molts anys i amb moltes embarcacions. Em va semblar bona idea que vinguessin al Delta no a saquejar sinó a hivernar. I d’altra banda, m’interessava que la novel·la fos la trobada de dos mons diferents i fer-los conviure i fondre en un de sol. Pel que fa a la construcció, una novel·la és història, personatges, tema, temps… un munt de factors, però sempre n’hi ha un que la sosté. En el meu cas, qui ho fa és el narrador, un personatge que recorda els fets des de la senectut, i que és un testimoni viu del que va explicant. Això té un avantatge molt clar, i és que em permet jugar amb la memòria del personatge. L’inconvenient és que només sap allò que ha vist o li han dit, no puc jugar com amb la novel·la clàssica, en què tens un narrador impersonal i dius el que et dóna la gana. Ell no pot explicar el que pensen els personatges, ha de parlar del que han fet o del que li han confiat. Trobar aquesta veu, que enganxi al lector i l’arrossegui a través de la història, era el meu repte.

—En el seu relat coneixem uns vikings allunyats dels tòpics. No són els bàrbars sanguinaris i lladres que ens han explicat, sinó personatges que esdevenen comerciants, pagesos, i que són capaços de conviure amb un món tan ‘civilitzat’ com és el musulmà. Per què va voler presentar-los així?

—Quan comences a remenar documentació sobre els vikings la primera cosa que trobes, avalada científicament, és que no són els bàrbars del nord que se’ns ha venut. Són gent tan bàrbara com ho era la gent de l’Edat Mitjana. A l’hivern s’estaven a casa treballant el poc camp que tenien, vivint o malvivint, i quan arribava l’estiu s’embarcaven per comerciar, saquejar i reunir fortuna. I com que no volia convertir la novel·la en una història de batalles, faig que els vikings no vinguin de conquesta. D’aquí que no els faci arribar pel Mediterrani. Hi havia una altra via de penetració a Europa menys coneguda, a través del Bàltic. Aquesta gent van ser capaços de desembarcar al Bàltic i, anant de riu en riu, i portant les embarcacions a coll, arribar fins al Mar Negre. Van estar a l’Imperi de Constantinoble i fins i tot s’hi van establir, sembla que fins i tot una guàrdia personal de l’emperador era d’origen nòrdic. Jo faig que siguin aquests vikings, que fa temps que han sortit de casa i que estan al servei de l’emperador, els que vénen aquí de retorn, perquè arriben tard a la Camarga, on esperaven trobar els altres. Sí que són guerrers, però no vénen en una expedició de guerra ni de saqueig.

—El títol va prenent sentit a mida que s’avança en la lectura de la novel·la, i descriu molt bé el final de la història. Quan el va decidir, i per què?

—El somriure del viking és un somriure una mica murri. El cap dels vikings, Aslak, juga a aconseguir que el seu poble s’arreli i tingui avantatges sense que es noti, sense crear conflictes. El títol va sortir bastant al final. A mi els títols em costen molt, però aquest va sortir amb facilitat.

—El somriure del viking ens retrata la lluita de poders a la ciutat de Tortosa. Hi ha el poder administratiu, el judicial i l’exèrcit, i Aslak, el cap dels vikings, aconsegueix esmicolar el seu equilibri. Aquesta lluita de poders és, al final, un dels eixos de la civilització, passada i actual?

—Les societats avancen sobretot quan el poder esdevé hegemònic. En el moment en què això passa, aquest poder és capaç de construir una societat. I quan passa? Quan ningú no el disputa. Quan els meus vikings arriben a Tortosa, encara que són bastants, són una minoria ínfima, suficient per saquejar i fer una batalla, però no per fer-se amb el territori. Entenen que si es volen quedar i prosperar, necessàriament s’hi han de fondre. El somriure del viking es diu així perquè Aslak juga les cartes perquè això passi sense que els escapcin el cap. Aquest és gran risc: si galleges i estàs en minoria, no arribaràs enlloc. Els vikings, sense abandonar del tot la seva personalitat col·lectiva, intenten penetrar en l’hegemonia de la societat, però sense disputar-la.