«He vist entrevistadors que et posen un punt positiu al curriculum per ser espanyol»

El Toni va marxar darrere del seu somni: ser actor, però no a Nova York sinó a Milà on aviat va tenir l’oportunitat de treballar a una companyia jove.

—Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

—Jo vaig marxar per estudiar teatre. A Tarragona no tenia feina i volia repetir l’experiència que vaig viure quan vaig estar tot l’estiu de 2012 a Manchester. Gent nova, idioma nou, cultura completament diferent i un avantatge: ser estranger. A Itàlia, ser espanyol et dóna punts. Les empreses treballen molt amb el mercat espanyol i la demanda de personal amb castellà com a llengua materna és molt àmplia. He vist entrevistadors que et posen un +1 a la part superior dreta del currículum només per ser espanyol. No portava ni sis mesos a l’escola de teatre Grock que ja em va sortir feina com a actor en la companyia Teatre Didattico.

—Quina va ser la seva primera impressió del país en arribar-hi?

—La meva primera impressió en arribar va ser molt bona. Anteriorment, havia estat dos cops a Sardenya de vacances i arribava a Milà amb una molt bona opinió del país. Tot i dir que aquesta bona opinió ha tornat, vaig estar molt de temps vivint en un lloc que no m’agradava gens.

—Va ser molt sorprenent el canvi o va ser, més o menys, tal com s’ho havia imaginat?

— És un canvi molt gran marxar a un altre país. Sortir de la famosa zona de confort és dur i adaptar-se a noves maneres de fer és complicat. No parlo d’adaptar-se a una nova cultura, perquè al final no som tan diferents, parlo de les coses rutinàries com anar a comprar una barra de pa a un forn. En tota la ciutat n’he vist un parell només. Sembla una bajanada, com no poder esmorzar un entrepà amb un café amb llet perquè l’entrepà més barat costa cinc euros. O, sobretot, fer-te als horaris del país. Haver de dinar a les dotze del migdia i sopar a les vuit de la tarda és difícil. A la que vaig poder, vaig tornar als horaris «normals».

—Quines són les principals diferències entre Milà i casa seva?

—El més sorprenent han sigut els preus del lloguer. Com és lògic Milà és cara, però mai m’hagués pensat que tant. El que és curiós és que encara que surtis de la ciutat els lloguers no baixen o baixen molt poc. Amb l’excusa que Milà està al costat, se n’aprofiten. I no només els lloguers són cars. Una altra diferència és sortir de festa a les deu de la nit perquè a les quatre ja ha tancat tot.

—Quins són els indrets més característics de la seva nova ciutat d’acollida?

—A Milà, es pot visitar la catedral, anomenada Duomo, símbol de la ciutat; la Galleria Vittorio Emmanuele, on es troben les marques de roba amb més glamur junt amb el quadrilàter, i el Castell Sforcesco, i tot forma part del nucli antic de la ciutat.

— Què és el que més troba a faltar de casa?

— Quan canvies de país trobes a faltar la família i els amics però no és el primer que es troba a faltar. Allò que et falta immediatament, des del primer dia, són les maneres de fer que deia abans. Ningú s’asseu a una taula a esmorzar. Tothom pren el seu café i el seu croissant drets a la barra i un cop acaben marxen. No tenen una cultura de bar com la que podem tenir nosaltres. En segons quines lleis estan molt endarrerits. Les mares solteres estan a debat a la televisió, una opció que per a nosaltres és el més normal del món. El masclisme, disfressat de cavallerositat, està molt estès.

—Té intenció de tornar aviat o de moment no?

—Les intencions de tornar hi són des del primer dia que vaig arribar, sempre et sents més còmode al teu país; però tinc clar que sense feina no hi tornaré. I ara mateix és bastant complicat.