«Tots ens hem preguntat alguna vegada si canviaríem alguna cosa que hem fet»

—Com sorgeix la idea de la novel·la?

—Aquesta és la meva primera novel·la de ficció. Abans havia fet un assaig sobre el món homosexual [Gái, el quinto poder], i un anecdotari sobre el món del funcionariat [Anécdotas de funcionarios], però tenia ganes de crear personatges i ambients, sentir-me una mica déu. Els personatges t’ho permeten, els crees com vols, els situes en l’espai que t’interessa i els pots fer fer el que vulguis. Fins i tot matar-los.

—Per què decideix estructurar-la amb salts temporals? És un recurs gairebé cinematogràfic.

—Hi ha qui s’ha llegit el llibre i m’ha dit que sembla més una pel·lícula que una novel·la. Volia que el centre del que passava estigués gairebé al final de tot, i això em va fer jugar amb molts flaixback, que d’altra banda m’han creat molts problemes a l’hora de lligar-los, era complexe. Però em semblava que em donarien el ritme que podia connectar les històries, que estan com deslligades, però que al final tenen un nexe comú.

—Parlem de la història. La trama gira al voltant de la venjança com a forma de justícia. Fins a quin punt és justificable, per als personatges?

—Aquest llibre vol que ens fem preguntes en aquest sentit. Tots ens hem preguntat alguna vegada ‘Si pogués tornar enrere, canviaria la manera com vaig actuar?’ I això també ens parla dels remordiments i de com ens acompanyen en la vida. També de la venjança, de les vegades que potser hem tingut la sensació de que la vida o les persones no eren justes, i sobre si és justa la venjança. Al final, la història gira al voltant de la qüestió de si la venjança té una recompensa o no. I, a més, juga amb personatges que són molt indefensos des del punt de vista de la maduresa, són joves sense la maduresa emocional necessària per afrontar segons quines actituds.

—El fet que desencadena tota la història és un acte delictiu, que és comès per una sola persona, però amb la complicitat d’altres. El lector pot tenir la sensació que li interessa més parlar la complicitat, dels seus silencis, que del culpable.

—Sí, ho he fet així per donar una mica més de misteri. Si em centrava molt en el personatge principal donava massa pistes de com era i de les seves debilitats. Però combinant-lo amb els altres fa dubtar una mica, no sembla que aquell que és culpable del tot, ho sigui des del principi. Alhora, també volia descriure bé la part de culpa de cadascú: al final el motiu, la culpa i la causa són diferents per a cada persona.

—A la novel·la tots els personatges acaben sent perdedors. Era la intenció des del principi?

—No, van anar evolucionant a mida que anava escrivint. El final de la història em va semblar que era el millor que podia passar. Fins i tot els personatges que no moren deixen de tenir complicitats, amistats, i perden una part de si mateixos, moren d’alguna manera. Física o espiritualment, tots han perdut una part important de si mateixos.

—La història transcorre en un ambient universitari però també de la nit i de la presó. Com s’ha documentat?

—Jo he estudiat periodisme a la universitat, també he estat professor. A més sóc una persona que ve de barri de gent immigrada, i algunes de les vivències del barri les sents com a teves també. Després hi ha tot el que veus, escoltes, les pel·lícules que t’agraden... El món de la imaginació permet arribar tant lluny com es vulgui.

—Aquesta ha estat la seva primera incursió en el món de la novel·la. Com s’ha sentit i quin regust li ha quedat?

—M’hi he trobat molt còmode, tot i que també m’he sentit més nu. Quan escrius assajos o sobre testimonis reals, n’hi ha prou de plasmar al paper el que la gent et diu. Però a l’hora d’inventar-te una història sorgeixen moltes pors, vols que la història enganxi, que tingui sentit, que s’entengui… És com si escrivissis sense escut, com passar un examen molt bèstia. Però m’ha agradat molt, i de fet ja n’estic escrivint una altra, però aquesta serà una història amb molt més humor.