Pep Escoda, el retratista de l'ànima

El passat 22 de novembre es va fer a Barcelona l’entrega dels Premis Lux, un certamen organitzat per la Asociación de Fotógrafos Profesionales de España i que són considerats per molts com els Oscar de la fotografia professional. En aquesta 25a edició del certamen, el fotògraf tarragoní Pep Escoda va recollir el seu 21è premi Lux, en aquesta ocasió en la modalitat de retrat, per una sèrie protagonitzada per l’actor Christopher Walken, que Escoda va realitzar durant el Festival de cinema de Sitges de l’any passat. «Aquest premi és un reconeixement, i em dóna molta força, però sobretot és un premi compartit, és de tota la gent que m’ha ajudat i ha estat al meu costat aquests 27 anys de professió com a fotògraf autònom. Si el trofeu fos d’or de veritat, el faria fondre i en donaria un tros a cadascú».

Escoda està especialitzat en retrat, però també en fotografia d’arquitectura, alimentació i reportatge. Això no obstant, confessa que és el vessant de ‘retratista’ el que li agrada més, i rebutja l’afirmació que, malgrat acumuli tants reconeixements i publiqui per mitjans de tot el món, faci retrats excepcionals. «Tot i que és un tòpic, només busco captar l’ànima de la persona. Amb els personatges famosos, per exemple, et trobes que són gent que els han fet moltes fotos i ja tenen una pose. Jo intento portar-los al meu terreny, molt cuidadosament, i amb molta psicologia, acabo dient-los com els vull o com els veig». Escoda treballa el retrat amb molta antel·lació perquè un bon dispar no és casual: «Christopher Walken és un actor que sempre ha estat vinculat a papers d’acció, i té una cara dura, però a la mirada hi vaig veure alguna cosa més. Abans de la sessió de fotos em vaig mirar la pel·lícula El último concierto, on fa de xelista, un personatge més sensible que els seus papers habituals. Vaig estudiar-ne la fisonomia i els gestos, i l’endemà vaig mirar de treure el que vaig veure el dia abans». Aquest mètode l’aplica també en els retrats de persones anònimes que vénen a l’estudi. «Abans fem un cafè i parlem. M’agrada més atrapar allò que és desconegut de la persona que la bellesa en si, allò que tots tenim però no sempre ensenyem».

Pep Escoda, serrallenc de naixement i tarragoní fins al moll de l’os, assegura que la seva història amb la ciutat és una història d’amor: «fa uns anys deia que la seva llum m’atrapava, i era cert, però vas a Extremadura, a Sevilla o a Miami i també hi ha una llum acollonant. I què em dius d’aquella llum de París ennuvolat? Amb Tarragona estem enamorats, tot i que de vegades no sé si ella està enamorada de mi, encara no m’ho ha acabat de demostrar». Escoda es mostra convençut que la ciutat té un potencial cultural per explotar, i lamenta una falta d’autoestima col·lectiva que fa que ni els propis artistes ni les institucions hagin apostat per la ciutat. Lluny de lamentar-se’n, però, Escoda reclama més energia. Ell, que en té a carretades, la recarrega cada dia amb un passeig des del seu estudi, al carrer Comte, fins al carrer la Nau per mirar el mar. «No podria viure en una ciutat sense mar», conclou.