«La gent confon verkami amb caritat, però en realitat és un mecenatge»

—Després de més de 35 anys sobre l’escenari, finalment arriba el teu primer disc en solitari. Per què ara?

—Tenia un recull de cançons en un calaix amb ganes de treure-les a la llum. Està bé mostrar-me com a compositor i intèrpret de les meves cançons. Tot i que és una cosa que fa temps que ho faig en directe, en petit format, acompanyat del Sergi Esteve, ara farem una banda per fer-ho gran.

—Com ha estat el procés de creació d’aquest treball?

—L’he anat fent de manera artesanal amb el meu nebot, el Sergi Sabaté, qui és enginyer de so i músic i també qui regenta el local d’assaig d’Els Pets. Com que el tinc a mà, vam anar fent. Jo posava la bateria i el Sergi Esteve, la guitarra. Que venia el Gnaposs [David Muñoz] a un assaig dels Tàrraco Surfers… el feia quedar a la tarda i gravàvem.

—És un disc amb sis cançons.

—Sí, tot i que de gravades, en tinc més, deu o dotze. Però tenia la dèria de fer-ho amb vinil, en un format que m’agrada molt, que és el de deu polzades, amb tres cançons per cara. Em vaig adonar que tenia sis cançons amb una coherència sònica, una mateixa estètica musical.

—I per què el vinil?

—El format CD va desapareixent, perquè la gent es descarrega la música. Sent conscient que aquesta és la realitat d’avui dia, jo crec que el vinil encara conserva un format atractiu. Primer, per la sonoritat, té moltes més dinàmiques. I després, per tot l’artwork que l’acompanya. Sóc d’una generació que va néixer amb la litúrgia d’agafar el disc, treure’n la cel·lofana, obrir-lo, mirar els crèdits i les lletres… M’he fet gran amb això, i quan ha sigut l’hora de vendre el meu producte, l’he volgut fer així perquè crec que aquest format no s’ha superat.

—Per fer el videoclip del single, ‘La culpa’, ha posat en marxa un verkami. S’està trobant que ha de donar moltes explicacions per aquest fet?

—Sí. Crec que la gent confon verkami amb caritat. El verkami és un mecenatge. Aquest país no tindria ni la meitat de les infraestructures culturals que té, almenys les antigues, sense el mecenatge. Des del segle XIX la burgesia catalana es va fer un fart de construir teatres, i no parlo del Liceu o el Palau de la Música, sinó de petits pobles, capitals de comarca, que tenen els seus casals, ateneus, casinos o sindicats. I això ho feien també la classe treballadora i els obrers. El mecenatge cultural ha sigut importantíssim i està molt arrelat a la nostra societat. Per tant, a mi em sorprèn que la gent jove ho qüestioni i pensi que és caritat. No ho és, és una precompra, tu ofereixes l’objecte i un servei, en el meu cas recompenses com aparèixer al videoclip o un concert privat, a canvi que t’avancin uns diners.

—Però sorprèn que un músic amb la teva solvència professional hagi de fer un verkami.

—Ho faig perquè no tinc els calés. Perquè el videoclip de La culpa, de la manera que ens el prenem amb la Maria Roig, és un petit curt, i això comporta una producció executiva econòmica important. Som una cultura petita, sense una indústria discogràfica o audiovisual potent que et vulgui avançar els diners. Potser va existir en l’època del boom del rock català, o ara amb grups com Txarango o els Manel, però en el meu cas, per molt consolidat que estigui com a músic, no disposo d’aquests diners per poder-los avançar.

—A més de ‘La culpa’, al disc hi ha dos temes inèdits més.

—Sí, La culpa és una cançó de caire molt pop rock, vitalista, per això l’hem triat per al videoclip. Després n’hi ha una altra que es diu Pòquer, que té un aire una mica latin, i la tercera, Litúrgia del Rock&Roll, que parla de la meva generació, de les persones que van desaparéixer perquè van creure en la litúrgia del Sexe, drogues i Rock&roll.

—El disc es presentarà el pròxim 14 d’abril a Constantí. Té la sensació de ‘primera vegada’?

—Sí, estem muntant un grup nou, portaré dos Lax’n Busto, i serà un luxe. Ells també estan parats, van treballant però tenen mono de directe. També hi haurà el Dani Peña, el baixista habitual de Refugi, i el Sergi Esteve.