«La meva recompensa és canviar el destí d'un animal que ho necessita»

Rafa Ardèvol rescata gossos abandonats. No qualsevol cas. Els més difícils. Aquells que no es deixen agafar. Totes les entitats protectores el coneixen i, fins i tot, particulars el criden quan es troben amb els casos complicats. No pertany a cap associació. Ho fa de manera particular i altruista.

—Quants gossos ha rescatat?

—Uns 130 gossos d’ençà que vaig començar a dedicar-m’hi més seriosament, fa tres o quatre anys.

—En quines situacions es trobaven?

—Són gossos abandonats que no es deixen agafar, tenen molta por i desconfiança. Els gossos que rescato acostumen a tenir una rutina d’alimentar-se i refugiar-se i moure’s en una zona concreta.

—D’on surten aquests animals abandonats a la província de Tarragona?

—No ho sé. N’hi ha molts. Apareixen per una zona concreta i algú de bon cor comença a donar-li menjar i, a partir d’aquí, l’animal es queda a la zona. Mont-roig és una zona on es troben molts casos però també al Catllar i altres zones properes.

—S’ha hagut de ficar al cap dels gossos, com pensen en aquestes situacions?

—Quan arribo a un rescat intento fer-me amb tota la informació del comportament del gos. Amb les dades que em donen i amb el que observo, em serveix per conèixer la psicologia de l’animal i actuar. Tanmateix hi ha alguna cosa més que em guia en els rescats, és la intuïció.

—Vostè ha hagut d’adequar els estris a les circumstàncies, quines eines té?

—Tinc una gàbia parany que s’acciona amb un comandament. La porta es tanca a 70 metres de distància, un cop entra el gos, l’acciono i es tanca. Tinc una càmera de visió nocturna amb focus d’infrarojos que té un abast de 200 metres. Aquestes eines em permeten allunyar-me de la gàbia i no interferir en el comportament de gos, el qual, si veu persones o objectes a prop, no entra a la gàbia. També tinc display, una pantalla per veure des del cotxe i controlar si entra o no. També utilitzo una càmera de foto trampeo que s’activa quan hi ha moviment.

—I tot s’ho ha comprat vostè?

—Tot m’ho he finançat jo. No formo part de cap associació ni entitat. Ho faig perquè m’agrada. Ajudo a les associacions i persones que puc.

—El truquen de tot arreu, també de fora de Tarragona?

—Em truquen de Tarragona i de tot Catalunya, però també de Còrdova, València o Castelló.

—Només rescata gossos que tinguin un lloc on anar?

—Malauradament jo puc ajudar a rescatar, però no puc fer-me responsable de tots, no sóc cap entitat. Normalment qui em demana ajuda, s’ha de fer responsable del gos. A Tarragona, el tema de les protectores està molt malament. No hi ha prou recursos i això és un greu problema.

—Què és el que més li ha impressionat dels animals durant aquest temps?

—He vist molts casos en els quals els animals estaven molt malament, amb sarna i malalts, i són rebutjats per algunes persones i que, un cop rescatats, es recuperen i tenen un final més digne.

—Algun rescat que l’hagi marcat?

—Un cas és la Nur, una femella de coniller que vaig trigar quatre mesos a rescatar-la a l’edifici del 112. Aquesta gossa, que no es deixava tocar, ara viu amb mi. Ha canviat. És molt bona i afectuosa. Em dol que la gent digui que es tracta d’animals salvatges. Són animals que han tingut la mala sort de ser abandonats o maltractats però, com la Nur, es poden recuperar.

—Hi dedica moltes hores, per què ho fa?

—Un dia de rescat hi puc dedicar més de deu hores. La meva dona ja ho sap. Fa poc vaig marxar a les quatre del matí i vaig tornar a les nou del vespre. Si el gos està a prop de la gàbia, no marxo.

—Quina és la part més difícil del que fa?

—Crec que la gent ha d’entendre que perdre un gos és un segon i recuperar-lo són moltes hores i nits. Amb aquests casos cal precaució. Vaig rescatar una gossa i es va tornar a escapar. La van atropellar i va morir. Vaig sentir molta impotència en veure com es perdia la seva oportunitat de canviar el seu destí en un segon.

—Què en treu d’això?

—La meva única recompensa és veure que he pogut canviar la vida d’un animal que ho necessita i tenen un final feliç.