«Hem de transmetre als nens i joves que la vida és bonica i que val la pena»

—Què hem de fer per inculcar les ganes d’estimar la vida?

—Si el que és desitjable és encomanar als nostres fills i alumnes les ganes de fer alguna cosa positiva amb la seva vida i també alguna cosa positiva per aportar a la vida, els hem de transmetre que la vida és interessant, bonica, que val la pena. Si els donem a entendre que la vida és una fatalitat, i que n’estem desencantats, els costarà molt. Sovint ens queixem de què els nostres fills i alumnes no estan motivats. Però, i nosaltres, ho estem?

—Fer aquesta tasca requereix d’una educació emocional.

—Per suposat. Aquest és el punt essencial. Qui vulgui fer alguna cosa bona amb els nens i joves, el primer que ha de fer és alguna cosa amb si mateix. Si vols educar, t’has d’educar. Si vols ajudar a créixer, has de créixer, revisar quines coses estàs transmetent. Si tens qüestions no resoltes, aquestes poden ser un obstacle. La responsabilitat com a persona que educa és veure què s’està transferint i si allò que transferim ajuda o obstaculitza els objectius que ens plantegem. De vegades estem carregats d’incongruències que dificulten el creixement.

—Com són les persones que estimen la vida?

—No són persones a qui tot els ha anat bé, sinó el contrari. Han passat dificultats però les han sabut transitar i transmutar. De les situacions difícils n’han extret saviesa, humanitat, sensibilitat i fortalesa. No són il·luses ni pessimistes, sinó realistes en el sentit de saber que hi ha una part de la vida en què passen coses bones i es volen implicar en aquesta part, per fer que en passin més. Saben que també hi ha coses negatives, però no dramatitzen ni victimitzen.

—Aquest realisme, l’hem de transmetre als fills? La veritat ha d’anar sempre per davant?

—Ser optimista realista implica veure la cara desagradable de la realitat. Els pessimistes només veuen la desagradable i els il·lusos només l’agradable. Els optimistes realistes les veuen totes dues, però s’impliquen en la positiva. Amb l’educació passa el mateix: nosaltres mostrem el que hi ha, no amaguem la realitat. Això no vol dir explicar totes les desgràcies que passen. Per exemple, no cal dir als nens que es moriran. Però quan la mort ens visiti d’aprop, hem de saber afrontar-ho amb el màxim de tacte i serenor. El fet que no amaguem la realitat no vol dir que es pugui dir tot, de qualsevol manera, en qualsevol moment i en qualsevol edat: ens hem d’ajustar al que el nen pot entendre. A més, ha de ser dit per un adult que tingui aquest control emocional que dèiem.

—El cas contrari a aquesta manera d’actuar és la sobreprotecció. És molt present, a la nostra societat?

—Sí, està molt de moda mantenir els nens a dins d’una bombolla. Crec que això té molt a veure amb les nostres emocions. Al final, per què sobreprotegim? Perquè no volem que pateixin, perquè volem postergar al màxim que s’adonin del terrible que és la vida, i perquè el seu patiment ens fa patir més a nosaltres, i això no ho aguantem. Això, en el fons, ens està dient que estem desencantats de la vida. Però, no cal sobreprotegir. Amb protegir, n’hi ha prou. Protegir d’allò que podria posar en perill la seva integritat física i psíquica. Si mostro la cara bonica de la vida i tinc serenor per fer un bon acompanyament, sense alarmar, no tinc per què excloure la cara no tan agradable, perquè el fet de tenir-la present farà que el nen o el jove tingui recursos per afrontar-la i aixecar-se quan caigui.

—Al seu llibre hi ha una interessant reflexió sobre com ha de ser l’educació, i la compara amb la gamba de Palamós.

—Estava al Celler de Can Roca, i un cambrer ens va explicar que cada vegada couen menys la gamba. Ho fan, va dir, perquè la natura l’ha fet tan perfecta que no la volen espatllar. Em va fer pensar que en l’educació, sovint vulnerem l’essència del nen i espatllem allò que per naturalesa està destinat a brillar, desenvolupar-se i expandir-se. L’educació hauria de tenir aquesta sensibilitat, i crear contextos que facin sortir les qualitats naturals del nen.