«M'han passat algunes històries que molta gent no es podria creure»

—Més que una biografia, ha escrit un llibre de records.

—Aquest és un llibre molt demanat, ja fa anys, pels amics, la gent coneguda, que m’estimo i que m’estima i també per persones d’altres països. Els últims vint-i-cinc o trenta anys he estat a fora gairebé tant de temps com a Tarragona. Hi ha hagut moments de la meva vida que tot ha sigut treball, treball i treball, sense temps per a res més. Ara fa tres anys, em van diagnosticar una malaltia i vaig pensar que seria el moment. També em va animar molt l’Adrián [Muñoz]. Al final però, no són unes memòries de la meva activitat, perquè farien falta més llibres, ni una biografia, sinó històries curioses que m’han passat de veritat. Algunes tristes, unes altres divertides, però tot coses que m’han passat i que molta gent no s’ho podria creure.

—Al llibre assegura que La Habana és la seva segona ciutat. Quins lligams el vinculen tan estretament a aquest lloc?

—La primera vegada que vaig passar per Cuba va ser com a tertulià per a Radio Nacional. Havien organitzat un cicle de tertúlies que van anomenar La Ruta Maya, i acabava a l’Havana. Aquella primera vegada em va impactar molt. Com tothom, tenia alguns països idealitzats, i per algú com jo, progressista i d’esquerres, sempre havia sigut especial. Allà m’hi he sentit molt bé. Quan viatges sol, al començament ho aguantes tot, però al cap d’uns anys es fa pesat i, o fas amistats i noves famílies, o es fa molt dur. L’Havana sempre ha sigut un lloc on he fet parada, tant d’anada com de tornada, dels meus viatges.

—Vinculades a Cuba explica dues històries, una molt bonica, sobre l’ajuda en material escolar, i una molt dura, sobre els malalts de SIDA.

—Sí, quan vaig començar a veure coses que no podia assumir vaig començar a fer accions solidàries amb el poble cubà. Vaig posar en marxa una campanya de recollida de material escolar que va portar fins a l’illa trenta tones de material, va ser apoteòsic. Però també hi ha la història trista de les persones que es van autoinjectar el virus de la SIDA perquè vivien un període tan dur que no tenien ni menjar i van pensar que estant malalts els cuidarien millor, però la medicina cubana no els va curar i van acabar morint.

—També explica autèntiques aventures a llocs com el Marroc o el Sàhara. Mai ha patit per la seva vida?

—En un dels pròlegs, Eduardo Boné, delegat de Mare Terra a Mèxic, diu que el que ha après de mi és que no existeix la paraula «por». I és cert. M’he ficat en zones perilloses, inhòspites, i mai m’ha passat res. Al Salvador em moc amb guardaespatlles i als cotxes on viatjo hi ha algun kalashnikov, però no s’ha fet servir mai, jo sóc un més, no un turista.

—Al llibre escriu: «Sempre he sigut una persona implicada a nivell polític, però mai he jugat a cavall guanyador».

—Això té una explicació fàcil. En aquest país no ha guanyat mai l’esquerra, és tan moderada que no m’hi sento reflexat. Per això, quan el meu amic Óscar Ortiz, alcalde de Santa Tecla, al Salvador, va guanyar les eleccions municipals en què jo vaig fer d’observador, vaig sentir que per una vegada guanyava alguna cosa semblant al meu.

—S’ha guardat molts secrets i històries que no es poden explicar?

—Sí, és clar, però és una qüestió fins i tot de cortesia. Sé moltes coses d’aquesta ciutat i el trajecte fins aquí ha sigut molt dur, perquè quan algú comença a destacar, la gent va a per ell. Però aquest llibre és positiu, allò de Se puede no ho va inventar Podemos, ho va inventar molta gent de la història. El futur és el mestissatge i la diversitat cultural, cal eliminar barreres.