«Qui no ha girat el cap pel carrer atret per una olor que li ha despertat un record?»

—L’aroma del temps és la història del perfumista Pablo Soto. Per què decideix ambientar aquesta novel·la al voltant del món del perfum?

—Simplement per curiositat. Vaig fer alguna lectura sobre l’època en què el perfum arriba a França de la mà de Caterina de Mèdici i em va semblar un tema apassionant.

—Pels coneixements que exposa en el llibre, sembla que s’ha convertit en una experta. Com s’ha documentat per a la novel·la?

—Ui! No tant. Encara que, evidentment, la documentació és essencial. Jo vaig començar viatjant a Grasse, la ciutat dels perfums, per començar a familiaritzar-me amb aquest món.

—El protagonista de la novel·la, Pablo, viu en primera persona un moment clau en la història de la perfumeria: la creació del mític Chanel nº5. Què hi ha de veritat, i què de ficció, en el que s’explica?

—L’únic que no és veritat en la descripció del moment de la creació de Chanel nº5 és la presència de Pablo Soto, perquè aquest és un personatge que només existeix en la meva imaginació. La resta és ben certa.

—Per què creu que en el seu moment aquest perfum va ser un èxit i encara ho és?

—Trencava amb la perfumeria tal i com s’havia concebut fins aquell moment. Com va dir Ernest Beaux, el creador de Chanel nº5, s’acabava el fet que el perfumista imités la natura. A partir d’aleshores, la creava. I ho feia a partir dels aldehids, és a dir, de la química. És un moment de canvi total en la perfumeria.

—La història comença quan Pablo Soto queda orfe de pare i mare i per primera vegada sent el que vostè anomena «perfum de les absències». Creu en el poder evocador dels perfums?

—I tant! Qui de nosaltres no ha girat el cap pel carrer atret per una olor que ha despertat dins seu un record? Com deia Jacques Guerlain, el perfum és la forma més intensa de record. Hi estic completament d’acord.

—Quins són els seus records personals, pel que fa a perfums?

—Potser li sorprendrà el que li diré, però tinc impresa a la memòria l’olor de la pell dels meus fills després del bany. Aquella olor tan neta, tan pura. Per a mi, aquest és el millor perfum de la meva vida. Tanco els ulls i el sento.

—La història és un relat de pèrdues, però també de persistència i de superació, ambientada en un context històric difícil, de postguerra. Per què va escollir aquest moment?

—També ho vaig fer en l’anterior novel·la, Somnis a mida. M’agrada que els meus personatges es belluguin en èpoques dures, conflictives. I el segle XX n’està ben ple. M’agrada donar a les meves novel·les aquest to històric, no exempt de conflicte.

—Els seus personatges de ficció conviuen amb personatges reals, com Coco Chanel o el músic Bernard Hilda. Com es planteja aquests jocs entre realitat i ficció?

—Per a mi, la simbiosi entre personatges reals i literaris és molt enriquidora. Els personatges històrics entren a formar part de la ficció i l’enriqueixen. I els literaris, s’hi recolzen i es tornen una mica més tangibles. M’encanta aquesta barreja.

—Aquesta és la seva tercera novel·la per a adults, després de dedicar-se a la literatura infantil i juvenil. És un camí que vol seguir explorant?

—En realitat és la quarta, entre Somnis a mida i L’Aroma del Temps vaig publicar La pintora del barret de palla, una novel·la que recrea la figura d’Elisabeth Vigée Le Brun, la pintora de la reina Maria Antonieta. I no penso abandonar cap dels camins literaris que he emprès, perquè tot és literatura. Tot em compensa i m’enriqueix.