«La desigualtat sempre està present i es fa notar en els habitatges i les tradicions»

La Marina Martínez Garcia (Tarragona, 22 de juliol de 1991) és periodista i, des de fa dos mesos, viu a Concepción, Xile. Les ànsies per conèixer món i per ampliar la seva experiència professional l’han portat fins a sud-amèrica, on està elaborant un documental audiovisual. Tot i que assegura viure el dia a dia, no nega que li agradaria quedar-se a l’altra banda de l’Atlàntic. Però com bé diu, «això ja es veurà».

–Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?

Tot i que la meva trajectòria professional és breu, considero que està sent prou intensa. Vaig començar a un mitjà digital local de Tarragona, Infocamp, que va ser on vaig realitzar les pràctiques de la carrera. Posteriorment, em van contractar i he estat treballant durant dos anys. Actualment, estic treballant a la fundació Un Techo para Chile com a periodista i, professionalment, estic aprenent cada dia i creixent en aquest àmbit.

–Quins motius la van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?

Sempre m’ha agradat viatjar i, de fet, és un dels motius pels quals vaig decidir estudiar periodisme i em vaig especialitzar en l’àmbit del periodisme de viatges. Abans de marxar, però, vaig voler acabar la carrera i treballar per poder aprendre i obtenir experiència. Finalment, un cop vaig tenir aquests propòsits, sabia que era el moment de marxar, de conèixer altres maneres de treballar en aquest camp i de viatjar sola, com sempre havia anhelat. Era el moment de fer el pas i no ho canviaria per res.

–És molt diferent Xile?

Crec que canvia tot menys la part econòmica... La veritat és que Xile és prou car i això no m’ho esperava. Algunes diferències destacables, però, són els hàbits alimentaris, ja que és increïble com el menjar que és més perjudicial per a la salut és el més barat, mentre una amanida pot resultar molt cara. A banda, el tipus de construcció que es realitza també és sorprenent. Pots trobar edificis molt alts –visc en el 17è pis– i, a la vegada, casetes fetes de fusta. La desigualtat sempre està present i en aspectes com l’habitatge o les tradicions queda molt clar.

–Què és el que més li agrada de la seva nova feina?

Crec que no m’hagués imaginat mai el contacte que tinc amb les famílies en risc d’exclusió que viuen als campaments. El que m’estan ensenyant i com m’han rebut... no ho hagués esperat mai. Passes a ser part de la seva família i et cuiden sense demanar res a canvi.

–Què s’emportaria de Xile?

La manera que tenen de saludar cada cop que es veuen, que és amb un petó i una abraçada. És un costum que aconsegueix que la gent connecti més.

–S’imagina un futur en aquest país?

Sí, m’imagino un futur aquí i, de fet, m’agradaria; però per ara visc el dia a dia i aprofito aquesta experiència tan enriquidora. El que passi demà ja es veurà.