«Musicar un poema és un joc d'assaig i error, d'intuïció i aproximació»

-Parnàs arriba després de vint anys de carrera musical. Quin disc volia fer, en aquesta ocasió?

-Pràcticament a tots els meus discos he escrit i compost les lletres i les músiques que interpreto, excepte a Les cançons tel·lúriques, en què la meitat són musicacions de Verdaguer i la resta són reversions de música tradicional de la meva infància. Però al llarg de tots aquests anys he anat musicant diferents poetes, i esperava el moment de tenir un gruix prou gran de cançons per poder fer una tria i treballar-les bé.

-Al seu Parnàs hi són Martí i Pol i Joan Maragall, però també autors menys coneguts, com Toni Gol i Roca i Amadeu Vidal i Bonafont. Com ha fet la tria?

-A l’atzar. De poemes me n’agraden molts, però no se sap mai què fa que un poema acabi sent musicat. Alguns els he musicat recentment, i n’hi ha algun que està musicat fa vint anys, però cap l’he anat a buscar expressament amb ganes de musicar-lo. De vegades, llegint un poema em ve al cap una melodia o hi ha alguna cosa que fa que acabi estirant el fil. En definitiva, no ha sigut pensar que volia fer un disc i posar-me a musicar-los tots ara. El fet que aquests poemes es trobessin ha sigut bastant per atzar.

-Aquests poemes acaben configurant un cos, en el disc?

-Jo crec que no. És una sopa. La continuïtat la marquen els arranjaments del Xavier Guitó i l’Arcadi Marcet, a qui se suma la Míriam Encinas, que ens dona paisatges, profunditat, colors i novetat. Són poemes molt diferents però que, gràcies a la música, es poden escoltar seguits i es pot anar fent aquest viatge pel jardí dels poetes, on hi ha espècies de plantes molt diferents.

-Quin procés segueix a l’hora de musicar un poema?

-No sóc gens ordenat, treballant. Quan estic llegint i apareix una melodia, miro de retenir-la uns segons. Si puc, m’aixeco a agafar la guitarra i començo a jugar. És un joc d’assaig i error, d’intuïció i aproximació, un anar estirant el fil. Hi ha poemes que estan musicats seguint l’ordre del poema original, però jo crec que els cantautors també podem potinejar. Hi ha musicacions que són construccions de diversos poemes d’un mateix llibre posats en un ordre diferent, o modificacions d’una part del poema per construir-la amb una tornada que es repeteixi. Jo crec que això es pot fer, la musicació d’un poema és una adaptació, és potinejar l’obra d’un altre. Fer això no és dolent, sinó que té la seva gràcia, perquè acaba sent una altra obra.

-En aquest Parnàs hi ha presència femenina, amb les veus de Núria Graham i Bikimel.

-Amb la Bikimel hi vaig col·laborar fa molts anys, en un disc seu que es diu Ferrera. Feia molt de temps que volia fer un duet amb ella. Finalment no ha sigut així, perquè el duet l’he fet amb la Núria, però la cançó que ella canta és un poema de la Mercè Anzizu, una monja de finals del segle XIX que havia tingut una relació molt especial amb Jacint Verdaguer, i trobava que la veu de la Bikimel transmet una barreja d’espiritualitat i sensualitat molt interessant, alhora que molta maduresa. La Núria, potser per l’edat, transmet una barreja d’autenticitat i innocència que es semblava ideal per a la cançó Jordi. El seu últim disc és meravellós, l’he escoltat molt, i vaig decidir que havia de ser ella qui la cantés.

-Pel que fa als poemes, la presència femenina la trobem amb Mercè Anzizu Vila. Expliqui’ns més coses d’aquesta poetessa.

És un personatge interessant. En un concert que vaig fer al Monestir de Pedralbes em van demanar de fer alguna cosa seva, i així la vaig conèixer. Era una nena rica que va quedar òrfena als onze anys i se’n va anar a viure a casa del seu tiet, Eusebi Güell, que estava casat amb la filla del Marquès de Comillas, en l’època en què Verdaguer era el capellà d’abordo de la Companyia Transatlàntica. Així que de joveneta es va trobar en una casa on corrien Verdaguer i molta altra gent del món de l’art. Va sentir fascinació per la poesia i es va fer monja al monestir de Pedralbes. Escrivia una poesia amb uns ecos verdaguerians molt interessants.

-Una altra presència femenina destacada al disc és Míriam Encinas Laffitte.

-La seva presència a Parnàs és molt important. La vaig sentir per primer cop al discSagrat cor,de Canimas, i hi vaig trobar unes instrumentacions amb un bon gust terrible. I des d’aleshores que volia treballar amb ella. La Míriam toca molts instruments diferents, i els toca molt bé, amb una gran tècnica. Però per sobre de tot, té molt bon gust i una gran intuïció. Aconsegueix obrir les cançons a nous paisatges, colors i textures. Amb l’Arcadi i el Xavier som un trio conegut pel públic, però la seva presència fa que els timbres siguin molt diferents del que estem habituats.

-A Tarragona vindran tots quatre?

Sí, venim tots. Feia temps que no ens ho passàvem tan bé com amb aquest Parnàs. No sé què està passant, però aquest projecte i aquest equip són un goig. I venim a Tarragona amb moltes ganes de seguir passant-ho molt bé.

-La situació política i social ha fet emergir la música en molts aspectes. Com ho està vivint, com a músic?

Em trobo que músics com jo, que no m’ha agradat mai parlar de política ni parlar del ‘nosaltres’, ens veiem obligats a parlar-ne, perquè ja no és qüestió de si volem o no alguna cosa, sinó de que la llibertat d’expressió i els drets fonamentals s’estan veient atacats d’una manera intolerable. Ens veiem obligats, fins i tot, a defensar coses i actituds que de vegades no ens agraden, però que en cap cas poden ser constitutives de delicte. I això és basant trist. Però el que més m’entristeix és que aquesta deriva autoritarista es vegi premiada, almenys a les enquestes. Em preocupa, perquè vol dir que una part de la població se’ns deshumanitza, no vol parlar, i això és inquietant.