«Mai no ens venjarem prou del franquisme i els seus descendents, ara al poder»

—Ha explicat que els versos de Pere Quart «Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la» són la gènesi de la novel·la. Per què?

—És una espurna molt llunyana. Cal anar fins al 1979, quan tenia setze anys. Feia caminades, i un dia, per la falda del Canigó, vaig veure un monòlit amb una inscripció que deixa això, sense nombrar l’autor. Em va impactar molt, era una frase molt potent, i a més estava escrita en català. Me la vaig apuntar i em va acompanyar, de tant en tant hi pensava. Anys més tard vaig descobrir que eren uns versos de Pere Quart i em va impactar encara més. Em vaig imaginar que eren com uns manaments que algú havia deixat a la muntanya perquè jo els trobés. I com que sóc novel·lista, no vaig trobar altra manera d’obeir aquests tres manaments que fent una novel·la.

—La seva novel·la es mou en el terreny de la ucronia. En què es diferencia de la història-ficció?

—La ucronia és diferent, perquè canvia el sentit de la història. La història-ficció seria posar uns personatges ficticis en un entorn històric concret i real. En la ucronia la història acaba un camí diferent. Trobo que és interessant perquè activa la imaginació no només de l’autor, sinó també del ciutadà, fa pensar «què hauria passat si…» o «què hauria fet si…». Un dia vaig pensar que en podria fer una, i immediatament vaig decidir que si feia una ucronia, havia de ser per pelar Franco. Perquè em va semblar la cosa més natural del món: si ets català i demòcrata, tens dues raons molt potents per desitjar que Franco hagués mort abans del seu termini biològic real.

—Va tenir clar des del primer moment com volia que fos aquesta mort?

—De fet, a la novel·la, en cap moment afirmo que Franco mor. Ho afirma el narrador. Però, el món dels humans és ple de mentides i de mitges veritats i, per tant, prefereixo deixar una certa incògnita perquè el lector pugui entrar a la novel·la sense prejudicis. El que em va plantejar un problema real era com fer topar dos personatges que no tenien cap possibilitat de trobar-se, Franco i un corrector català borni, originari de Solsona, que no ha tocat una arma en sa vida.

—Al seu llibre, aquest botxí de Franco és un català apassionat de la llengua, i l’última frase que sent el dictador és en català. És una venjança literària en tota regla.

—M’he preguntat molt què hauria passat amb Franco, si hagués declarat la guerra als aliats com a la novel·la. Segurament s’hauria extingit cap al 44 o el 45, l’haurien tancat o executat. Jo el que hauria volgut és que l’haguessin tancat en una presó i que tots els seus carcellers parlessin només basc o català. Però més enllà d’això, sí que aquesta novel·la és una venjança. Crec que no ens venjarem mai prou de Franco, del franquisme, dels franquistes i dels descendents dels franquistes que ara mateix tenen el poder a Espanya.

—Va rebre el Sant Jordi i el llibre porta el logotip d’Òmnium a la portada. Què ha significat, tot això, per a vostè?

—Significa molt. He tingut l’estrany privilegi de ser el primer i de moment únic guanyador del Premi Sant Jordi que no ha pogut parlar amb el president d’Òmnium Cultural. Això és molt dolorós. Amb Jordi Cuixart hem intercanviat alguna carta, però la trucada per anunciar-me el premi me la deu. Però, a part, el Sant Jordi significa molt perquè la meva història personal m’havia allunyat totalment del català. Estava programat per l’escola francesa per no saber res de Catalunya ni del català, i durant molts anys la meva relació amb Catalunya era un fil molt tènue que s’hauria pogut trencar en qualsevol moment. Partir d’aquí i arribar a tenir el Premi Sant Jordi ha estat molt important, com a escriptor i com a ciutadà català.