«Els nens demanen coses molt assequibles, com ciutats netes i amb menys cotxes»

—Al pròleg explica que no li agrada gaire dibuixar mapes. Però va acceptar il·lustrar un llibre que es titula Mapes de ciutats somiades. Com va ser, això?

—Joan Rioné, que és l’editor de Piscina, un petit oceà, es va posar en contacte amb mi i em va proposar fer aquest llibre. Li vaig donar moltes voltes a la idea i també moltes llargues al Joan, fins que un dia el cervell em va fer ‘clic’ i vaig pensar a portar-lo al meu terreny. En lloc de fer mapes, que no m’agraden, faria un llibre amb gent, que m’agrada molt, perquè crec que la gent és el més important de les ciutats. Li vaig vendre la idea al Joan i a partir d’aquí, endavant.

—També confessa que, fent aquest llibre, va ‘suar la cansalada’. Com va anar creixent i evolucionant, la seva feina?

—Vaig suar molt perquè el llibre té moltíssims personatges. Comences amb molta il·lusió i energia, però arriben les vacances i tothom en fa menys tu, em canvio de casa, em quedo embarassada, arriba el final de curs a l’Escola d’Art de Tarragona, on soc professora… i entremig de tot, he d’acabar el llibre. Però també m’ho vaig passar molt bé, així que al final, compensa.

—Aquest llibre ha estat cuinat a foc lent, amb l’ajuda de molts nens i nenes de la demarcació. Com ha estat el procés de treball?

—El Joan Rioné ha estat fent tallers a les escoles del Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, on demanava als nens com seria la seva ciutat ideal. A partir de les respostes, escrivia uns textos. Després me’ls enviava a mi, i jo li anava enviant dibuixos.

—Els nens coincideixen entre ells, a l’hora de pensar com és la seva ciutat ideal?

—El Joan em va comentar que molts nens demanaven places per jugar, i és curiós, perquè places n’hi ha, però potser no hi van, o hi van però juguen amb el mòbil. També volien ciutats netes.

—En aquest llibre ha deixat la línia, que és un estil molt característic d’anduluplandu, per treballar amb taques de colors. Per què aquest canvi?

—Perquè tenia ganes de passar-ho molt bé i d’experimentar molt amb el color. També perquè pensava que, si volia fer molts mini personatges, amb línia m’hauria costat molt més, i al final s’hauria vist com una petita taca. Vaig reduir molt la paleta de colors, n’hi ha set, i a partir d’aquí vaig anar experimentar.

—Les ciutats somiades del llibre s’identifiquen fàcilment, tot i que no ha fet servir gaires elements característics de les poblacions. Com va escollir els referents de cada lloc?

— He intentat agafar un element de cada ciutat. De vegades poden ser elements que estiguin en controvèrsia, com em va passar amb Reus: va ser una de les primeres que vaig fer, i vaig dibuixar el general Prim. Però al text diu que la gent s’ha ficat d’acord per fer caure el general del cavall, així que el vaig treure. I molta gent ara em pregunta per què només hi ha el cavall, però és que al llibre no s’han de mirar només els dibuixos, també s’ha de llegir el text.

—El llibre també té la vocació d’esdevenir una eina de debat. Qui creu que hauria de tenir veu, en aquest debat?

—Hauria de començar a les escoles, que de fet és la feina que ja ha anat fent el Joan, però no s’hauria de quedar aquí, hauria d’arribar als ajuntaments. Moltes coses que els nens reclamen són assequibles, com que hi hagi menys cotxes o que no hi hagi tantes caques de gos.

—Com és la seva ciutat somiada?

—La meva ciutat somiada és Tarragona, on tinc la sort de viure. Canviaria moltes coses, com la brutícia, la poca activitat cultural o el poc suport de l’administració a les activitats culturals, però al costat del mar soc feliç.