Caterina Peraire Lores. De Tarragona a Dublín
«A Dublín, el percentatge de brasilers és més alt que el d'irlandesos»
Fa deu mesos va arribar a la capital d’Irlanda per treballar i gairebé no ha vist el sol, però gaudeix de la música en directe
—Com ha estat la seva trajectòria professional fins ara?
—Em vaig graduar al juny de fa un parell d’anys d’International Business Economics a la Pompeu Fabra. Molt aviat em vaig endinsar en el món de les vendes, treballant a una start-up tecnològica a Barcelona. Després d’uns mesos, em van contactar des de LinkedIn. Fa 10 mesos que vaig venir a Dublín a treballar a la central europea.
—Quins motius la van portar a anar a viure a l’estranger?
—Sempre havia volgut tenir una experiència professional a l’estranger i, quan em van oferir la possibilitat de moure’m a Dublín, no m’ho vaig pensar dues vegades. Si hagués pogut escollir, segurament hauria triat una altra ciutat, però vaig venir per l’oportunitat laboral i les ganes de sortir de la meva zona de confort.
—Quina va ser la seva primera impressió del país?
—Mai abans havia estat a Irlanda i la veritat és que va anar tot tan ràpid que gairebé no sabia què esperar. Estava una mica nerviosa per començar de zero en un país nou, però de seguida vaig comprovar que, com diuen, els irlandesos són extremadament amables i acollidors. També vaig comprovar que el temps és realment un problema, sobretot per algú que ve del Mediterrani.
—Va ser molt sorprenent el canvi?
—La veritat és que vaig venir sense haver obert un mapa o una guia prèviament. Vaig pensar que, si venia per una temporada indefinida, ja tindria temps de comprovar per mi mateixa com és aquest país. Dublín és una ciutat molt internacional i jove. Mai m’he sentit sola. Com a dada interessant, a Dublín ciutat la nacionalitat amb el percentatge més gran és la brasilera, abans que la irlandesa. Em va sorprendre que tots els cartells i indicacions estan escrites en gaèlic, tot i que no el parla quasi ningú. Els pubs, plens a totes hores.
—Quines són les diferències entre Dublín i casa seva?
—Fa uns anys vaig fer l’Erasmus a Londres i els costums són bastant semblants. El que em costa més és adaptar-me a l’horari. Mentre a Catalunya fas vida fins a les 9 i sopes, aquí, a aquesta hora, ja en fa dues que has sopat i ja no hi ha res a fer. En canvi, els supermercats tanquen més tard, al voltant de les 11 de la nit, i les tendes estan obertes diumenges.
—Quins són els indrets més característics de la seva ciutat d’acollida?
—Dublín es una ciutat que es veu en un dia. És bastant petita. Les atraccions més turístiques són el Trinity College, Saint Patrick Cathedral, el barri de Temple Bar, els parcs i, òbviament la destil·leria de whisky Jameson i la fàbrica Guinness. Al voltant de la ciutat hi ha molts pobles pesquers encantadors com Howth, Dun Laoghaire o Bray on, quan fa bo, pots anar a passar els diumenges. Acostuma a haver-hi mercats i bons restaurants de peix. Ho recomano molt.
—Què destacaria de la manera de treballar del país?
—Treballo en un equip amb 10 nacionalitats diferents, per la qual cosa és difícil definir la manera de treballar irlandesa. La jornada laboral s’acaba força abans. A les 5 o 6 de la tarda, ja no queda quasi ningú. De fet, si et quedes, s’entén que és per poca eficiència.
—Com s’està vivint la crisi al seu país de residència?
—La crisi a Irlanda va ser remarcable. Ara quasi no es noten les conseqüències. Pel que a mi em pertoca, el fet que les seus de les empreses americanes es localitzessin aquí per un tema d’impostos ha portat molta feina i molts diners a la ciutat. Això també ha provocat un increment molt important i constant de nous habitants, cosa que ha fet pujar el lloguer dels pisos. Molts dublinesos de tota la vida han hagut de marxar a pobles del voltant. Pels que tenien propietats i ara les lloguen, els hi ha tocat la loteria.
—Li ha passat quelcom curiós a Dublín que no s’hagués imaginat mai?
—Una expressió que diuen aquí i que em fa molta gràcia és «l’estiu és la meva setmana de l’any preferida». Vaig arribar al juny i encara no he viscut cap dia en què no m’hagi de posar una jaqueta per sortir de casa. I la compra de la qual estic més orgullosa és un impermeable. Per una persona de platja com jo, això és irònicament graciós.
—Què és el que més troba a faltar de casa?
—Les terrasses, sobretot. Poder prendre el vermut amb ulleres de sol. Despertar-me i veure que el cel és blau. La truita de patates i els calamarsets. Per sort, hi baixo bastant i em trec el mono ràpid.
—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?
—La cultura de la música en directe és, per a mi, el més valuós. També he de dir que són molt agraïts. Sempre que baixes de l’autobús, has de donar les gràcies i desitjar al conductor que passi un bon dia. Cadascú té la seva opinió, però res com a casa. Nosaltres tenim la sort de pertànyer al millor país del món. La meva idea és quedar-me aquí almenys un parell o tres d’anys. Després, pot ser que vagi a algun altre lloc.