«La nostra clientela és la número 1, sense ells no estaríem aquí»

—El negoci té més d’un segle a les espatlles. Per què han decidit tancar justament ara?

—Per jubilació. Però també perquè la feina ha baixat molt. A més, arriba un punt que et canses. Ens diuen que som empresaris, i sí que ho som, però no és igual una empresa gran que una de petita: has d’arribar, has d’apujar la persiana, escombrar, despatxar… Sí que som empresaris, però som petits i no tenim privilegis. No hi ha gaire qualitat de vida.

—La merceria encara és un bon negoci?

—Ha canviat molt. Si tens un local en propietat, pots anar fent, però ja no és com anys enrere. Però de totes maneres, aquest negoci sempre es va mantenint, no és com altres, que si miréssim un gràfic, van de dalt de tot a baix de tot. De totes maneres, ja no es viu com abans, perquè tampoc no es cus tant com abans.

—Amb el tancament deuran deixar moltes clientes òrfenes…

—Sí, tot i que encara els queda la Merceria Juani. Fer una merceria com cal és una inversió, no ho fas amb 3.000 euros, per això dubto que ningú s’interessi per un negoci com aquest. Tan de bo, llavors podríem fer un traspàs.

—Qui és el ‘Manquet’ que va donar nom a la botiga?

—El Manquet era el meu avi, Joan Artells Balanyà, que li deien així perquè li faltaven tres dits. Ell i la meva àvia, Dolors Fortuny Gibert, van muntar aquest negoci a la rambla de Sant Joan, l’actual Rambla Nova, número 70.

—Com era el negoci ara fa un segle?

—Venien roba interior, mitges de seda natural, vetes, fils… També, durant un temps, van vendre camises i corbates.

—Quines van ser les èpoques de major prosperitat?

—El moment més fort va ser als anys setanta, quan va arribar molta gent per les refineries. Llavors les dones encara feien molta feina a casa, i vam arribar a tenir fins a tres dependentes. Va haver-hi una època, no gaire llarga, que vam ser tres dependentes, una germana, la mare, un tiet que venia de tant en tant, i jo, i la feina no s’acabava. Hi havia moltes merceries, i totes anaven treballant. Però quan la dona es va incorporar al món laboral va venir una crisi.

—Fa l’efecte que aquest negoci els ha donat moltes alegries.

—Sí. Sempre diem que el millor de tots aquests anys ha sigut la clientela que hem tingut i que encara tenim. Quan una persona jove em diu que venia a comprar amb l’àvia, després amb la mare, i ara ve ella, omple molt. La nostra clientela és la número 1. Sense ells no estaríem aquí. I també voldria fer un reconeixement per als cronistes de la ciutat, que fan que la memòria no es perdi, i recorden on eren els negocis.

—Els clients s’acomiaden amb tristesa?

—Sí, ens diuen que és una llàstima, i vénen a comprar coses perquè no saben on les podran trobar. Penso que els negocis com aquest cada vegada tindran més feina per sobreviure, i em fa llàstima veure com a Tarragona no es fa res perquè el petit comerç tiri endavant, només es preocupen perquè vinguin grans centres, i això farà que ens acabem convertint en una ciutat dormitori. En general, el comerç està en estat crític, a la UCI. Em diuen que són altres temps, i jo ja ho entenc, però el sistema ha canviat i no s’ha guanyat qualitat de vida, no tenim l’estat del benestar que volem.

—Amb tants anys d’història deuen tenir material gràfic molt valuós.

—No, a casa no n’eren gaire partidaris. Conservo algunes coses, com un paper d’embolicar que pot ser de l’any 32, quan la botiga es deia El bon preu. També conservo llibres de caixa antics, i algunes esqueles que enviaven les cases comercials quan morien els propietaris o algun familiar. En conservo una de l’any 53, de quan va morir l’àvia que, curiosament, està en català.

—Faran una festa de comiat?

—Suposo que alguna cosa farem. De moment la gent va venint a buscar coses, i hi ha moviment.