«El nadó pot captar el que sent la mare només amb el to de la seva musculatura»

—Encara se sent aquell consell de ‘No l’agafis als braços, que es malacostumarà?

—Encara se sent, sobretot ho diuen algunes àvies, però és perquè això és el que es deia quan elles eren joves, i tenen aquest concepte molt arrelat.

—Sembla que, en termes generals, també ha quedat enrere aquell postulat que assegurava que, perquè el nen dormi, se l’ha de deixar plorar.

—A la meva consulta no m’hi trobo. Però és cert que els pares tenen dubtes sobre què han de fer a la nit, quan el nen plora i la mare no veu clar que l’ha d’agafar a coll o posar-lo al seu llit.

—El temor a no saber per què plora el nadó és una de les coses que més espanta les mares primerenques?

—Sí, però les espanta perquè les ha d’espantar, sobretot les primeres setmanes. Hi ha una part del cervell emocional de la dona que està activat perquè el plor del seu fill l’espanti. I per què? Perquè la mare faci l’impossible perquè el nen deixi de plorar.

—Trobar el punt just pot ser difícil per a les mares novelles. Per exemple, si el nen només s’adorm quan l’agafen en braços, ho estan fent malament?

—La qüestió és que tenim unes expectatives de com han de ser les coses. La majoria de parelles pensen que el nen menjarà més o menys cada tres hores i que dormirà al bressol i ells podran descansar una mica. Però tot això és irreal, no és gens habitual que els nens es comportin així, la majoria necessita altres coses a més de menjar, sobretot sentir-se protegits, i en contacte amb la família. Adormir-los al coll no és el més habitual, però que dormin amb tu sí, i això no és malacostumar-los, és el que necessiten.

—Quins efectes té el contacte físic de la mare amb el nadó?

—El nen té 50 milions de receptors per tota la pell. És capaç de captar el que sent la mare només amb el to de la seva musculatura. Amb el contacte pell amb pell, la criatura té tot el que necessita: la protecció que li dona la mare, l’escalfor i l’aliment. És estrany que un nen que està així, plori.

—Aquests beneficis són també a llarg termini?

—Sí. Abans es parlava d’això des del punt de vista psicològic, apuntant que seran persones més equilibrades, més estables i integrades socialment. Però ara també hi intervé la neurociència. Hem de pensar que el cervell del nadó es desenvolupa en un 75% durant els tres primers anys, així que els circuits neuronals de les persones seran diferents depenent del tracte rebut.

—Els beneficis també són per a la mare?

—És clar. Les relacions d’afecció són bidireccionals, i una mare que veu que el nen està a gust, se sent a gust també. No hi ha res pitjor per a una mare que notar que la criatura no està bé i no saber com solucionar-ho. Però en el primer cas la mare se sent fantàstica: quin superpoder teniu les dones, que quan un crio està a disgust, l’agafeu i està feliç.

—Les carícies es van perdent a mida que el nen creix. Però ells no deixen de necessitar-les.

—Si a un nen li dones aquest tipus de criança, es va allunyant més de la mare, però perquè se sent més segur, ja que ha tingut la mare quan l’ha necessitat. Això no vol dir que de tant en tant no necessiti abraçades i carinyo.

—És paradoxal que, pel que explica, la criança natural fa nens més autònoms, quan la sensació dels pares és que depenen molt de la seva presència.

—Sí, però és que el nen depèn dels pares facin o no facin aquest tipus de criança. Els humans són dels cadells més dependents que hi ha a la natura. Però si tu els dones això, durant un temps sents que et necessiten molt, però a partir dels dos o tres anys això comença a canviar.

—Recentment s’han escollit les deu paraules més boniques en català. Entre elles hi ha ‘tendresa’, ‘moixaina’ i ‘amanyagar’.

—Em sembla fantàstic, perquè realment són les paraules més boniques. A la vida el més important és l’amor, i l’amor inclou tot això. Si no saps estimar no t’estimaran, i si fem criatures que han crescut en l’amor, donaran amor.