«És important no parlar seriosament, de la seriositat en surten poques coses»

—Qui són els metecs?

—Són una colla d’estrangers o forasters sentimentals i espirituals. Metec ve de la mítica cançó de Georges Moustaki Le métèque, de la qual la Marina Rossell en va fer una versió, El metec. Ella va tenir l’audàcia o l’atreviment de mantenir el nom, tot i ser una paraula poc coneguda. Casi es podria dir que he escrit aquesta novel·la per poder posar-la al títol.

—I els quatre metecs de la seva novel·la?

—Al llibre en són quatre, però en el fons són molts més. Els metecs són aquella colla de pares que porten els nens al mateix cole, que s’han fet amics a base de cafès i de dir tonteries, i que se senten desplaçats en relació al pare o l’home que són. De vegades, dic que la novel·la parla de la recerca del pare que és un mateix, i de com aquesta recerca es torna una mica esbojarrada.

—Un dels lemes dels seus metecs és no parlar mai seriosament. Però hi ha vegades que és gairebé inevitable.

—És important no parlar seriosament, perquè de la seriositat en surten poques coses, en canvi de tot allò que no és seriós en poden sortir espurnes de veritat. Als metecs de vegades se’ls escapen petits drames personals, però sempre passen pel filtre de la ironia.

—La història comença amb una frase que podria haver estat el títol: ‘Ayer volví a Les Voltes’, i és una idea que es va repetint al llarg de la novel·la. La idea de retornar al poble forma part del seu paisatge literari.

—En realitat no és un viatge de retorn, sinó d’anada. Un altre dels leitmotiv de la novel·la és que no es pot tornar: tu fas el gest de tornar, però t’adones que ni el lloc ni tu sou els mateixos, per tant només fas el viatge d’anada. I en aquest cas és molt explícit, el personatge principal, el Mario, un uruguaià que parla català i castellà, a qui la dona acaba d’abandonar i se sent molt desvalgut, fa el viatge al poble de la seva infància per distreure el dolor del present. Ho fa amb la condició que no el reconeguin, perquè és molt vergonyós. Al principi, no el reconeixen, fins que arriba a casa d’una de les nenes de la seva infància, la Caterina Jou, i per primer cop té la sospita que l’han reconegut. La dona és important com a origen i també com a destí, és el contrapunt d’aquests metecs homes. La novel·la té una aparença molt masculina, amb punts i opinions gairebé misògins, però les dones que l’han llegit diuen que té un cor femení.

—Un altre dels metecs, el Pere, és un escriptor que fa uns anys va guanyar va guanyar un premi important. És gairebé inevitable veure-hi en Pep Puig.

—Sí, però també tinc moltes coses del Mario. És una novel·la biogràfica, però no autobiogràfica. Els pares els conec, i el llibre s’ha anat retroalimentant amb la vida real. Però al final la novel·la té una autonomia pròpia.