«Al darrere de cada persona i a dins de cada casa hi ha molts secrets amagats»

—Aquest recull de relats arriba després de molts anys de no publicar-ne. Per què ha escollit aquest moment?

—El relat és una cosa que faig contínuament. D’una banda, perquè de vegades me n’encarreguen, per a un llibre col·lectiu, per a una revista… I de l’altra perquè el relat no requereix tanta continuïtat com una novel·la o una obra de teatre, quan tens una idea, l’escrius, i la pots acabar sense problema. Així que vas acumulant, fins que arriba un dia –i aquest dia va arribar fa un any i mig, aproximadament– que veig que tinc molts relats, i que potser n’he de fer alguna cosa. Així que els vaig rellegir i els vaig seleccionar, eliminant-ne molts. De la selecció vaig mirar si podia fer un llibre que no fos només un ‘arreplega’ de coses diverses, i me’n van sortir quatre reculls o col·leccions. Aquest volum en recull dos, i els altres dos sortiran pròximament.

—Com ha estat l’exercici de retrobar-se amb relats escrits fa vint o trenta anys?

—Com que n’he eliminat molts, partim de la idea que he seleccionat aquells que continuen aguantant. No he pensat ‘allò ho vaig escriure fa vint-i-cinc anys i ho deixo tal com està perquè és representatiu’. Si la història no m’agradava, o veia que no aguantava, l’he eliminat. N’hi ha un, però, que no m’agradava com estava escrit però m’interessava mantenir la història, així que l’he escrit de nou. És ‘La relíquia’, que és més llarg que l’original. En els altres hi he fet petits canvis. Aquest exercici serveix també per veure fins a quin punt les coses que has escrit s’aguanten, i també l’evolució en la teva manera d’escriure. Hi ha relats que, encara que s’aguanten, ara no els escriuria igual.

—Entre tots aquests contes n’hi ha un, ‘Hi falta un segell’, que ha escrit ara.

—Això ha estat per una suma de coses. Primer, perquè entre la revisió i la publicació ha passat un temps durant el qual anaven sorgint idees i anava escrivint, i aquests nous relats els he anat incorporant a les col·leccions. D’altra banda, perquè el personatge que és l’element central del relat feia temps que em perseguia. Tenia ganes d’escriure sobre un tipus de personatge que conec molt bé, el funcionari intransigent, el que no facilita les coses al ciutadà sinó que té l’obsessió contrària, posar tots els obstacles possibles per fer valer la seva autoritat. El relat té elements d’absoluta actualitat política que fan evident que aquest conte no pot haver estat escrit fa cinc anys.

—Són contes de ficció però que ens porten a escenaris reals, i amb personatges que també ho semblen. Quant hi ha de cada cosa?

—Gent que puguis dir que és algú concret, no hi és. Sí que en alguna frase i diàleg es fa referència a persones que potser es poden identificar, però no perquè siguin personatges de l’obra. Els personatges són arquetípics d’una determinada tipologia de persona, com el funcionari que dèiem, o la variada gamma de personatges que surten al conte ‘Fellini’, personatges que et trobes molt per la Part Alta, que no són ningú en concret però són la suma de persones que sí que existeixen.

—És un llibre ple de petits secrets quotidians. És un exercici que pratica sovint, el d’imaginar aquests secrets?

—D’un personatge m’interessa més la part que no es veu que la que es veu. Descriure el que tothom pot veure també és literatura, però té menys atractiu. Intentar descobrir interioritats és una pràctica més gratificant. Això es veu molt bé en el conte ‘Només paraules’: al darrere de cada persona i a dins de cada casa hi ha molts secrets amagats. Veure aquesta part íntima, amagada, secreta i inconfessable ho he practicat al llarg de tots els llibres de narrativa que he publicat, tant novel·les com contes.

—La veu narrativa és clau en l’aproximació a aquests personatges.

—És una de les coses amb què m’agrada molt jugar, i hi vaig experimentant. Al començament, fas el que fa la majoria, amb un narrador que explica una història, però després vas veient les possibilitats que té fer que, qui expliqui, no sigui un narrador, fins que passes a fer que sigui el protagonista qui ho faci. Llavors et planteges a qui ho explica, i t’has d’inventar una situació en la qual sigui lògic que aquell personatge expliqui tot allò. La majoria de contes de la primera part són provatures d’aquest exercici, creant aquest personatge que explica i a la vegada l’hipotètic oient de la història. En els contes que encara no estan publicats, això es veurà encara més, perquè són exercicis posteriors a aquests, i hi aprofundeixo més. A la segona part del llibre, en canvi, els contes són molt breus i estrictes, la història s’explica de la manera més simple possible.

-El llibre es complementa amb unes fotografies que ens mostren el paisatge urbà de la Part Alta. Per què, aquest complement?

-Té una mica d’història. Alguns d’aquests relats van ser escrits per il·lustrar altres coses. ‘Fellini’, per exemple, el vaig escriure per il·lustrar el llibre de gravats de Marià Casas ‘Cal·lípolis. Ciutat bella’. Això va passar a mitjans anys 80, a la prehistòria. Anys després, el Col·lectiu de fotògrafs Forvm va publicar un llibre de fotografies basades en personatges de la Part Alta. En aquell moment em van demanar de publicar aquell conte com a pròleg del llibre, però vaig considerar que no era oportú perquè en llavors jo era cap de Cultura de l’Ajuntament, que és qui pagava el llibre. Però em va quedar la idea que aquest conte, i els contes que s’hi assemblen més, estaven molt relacionats amb aquelles fotografies. Quan va ser l’hora de publicar aquest llibre vaig demanar a un membre del col·lectiu, el David Balsells, fotografies inèdites per il·lustrar-lo.

—Presentarà el llibre a la Llibreria de la Rambla, que ha anunciat el seu tancament. No és una bona notícia per a la ciutat.

—És una mala notícia. Precisament enguany fa cinquanta anys que es va obrir, al desembre. El tema de l’aniversari estava present, i de sobte ens arriba aquesta notícia. Jo tenia previst fer-hi la presentació sense saber que seria l’última. És una mala notícia perquè vol dir que alguna cosa no funciona bé, a nivell de lectura, però també pel model de comerç que s’està implantant. Tots els llibreters comenten que es compra poc llibre, fet que no vol dir que es llegeixi poc. I com que hi ha molta competència en la venda, el llibreter especialitzat perd protagonisme. Amb el tancament no només es perd una botiga de llibres, també un espai cultural al centre de la ciutat, un lloc s’hi han fet exposicions, debats, tertúlies, programes de ràdio… És una pèrdua bastant significativa, i tothom ho comenta. També s’hi afegeix el fet que es tracta d’una llibreria amb una història molt potent, que va jugar un paper importantíssim durant el Franquisme i la Transició, amb reunions clandestines, amb la introducció del llibre en català a Tarragona, i també portant noms importantíssims de la cultura catalana. El primer acte que s’hi va fer va ser amb Joan Fuster.