«Cal perdre's per les tavernes, el patrimoni modern de Brussel·les»

Després d’estudiar Turisme i Comunicació, estar un any a l’atur mentre feia cursos de fotografia i trobar-se una mica perdut, en Joan Calvet (actualment de 33 anys) va decidir fer un canvi de rumb a la seva vida i anar a viure a Brussel·les, ciutat on hi vivia la seva parella del moment. D’això ja en fa 5 anys i, durant aquest temps, el tarragoní ha aprofitat per estudiar Fotografia a l’Escola Agnès Varda.

–Va ser molt sorprenent el canvi?

–A Brussel·les hi havia estat un parell o tres de cops abans de venir a viure. Sempre m’havia semblat un país diferents. No és ni com Catalunya, ni com Espanya ni cap país del sud. Al principi, em va semblar una ciutat i una cultura molt llunyana. I és que és una cultura completament diferent, amb ritmes molt diferents als mediterranis. Després, però, quan vaig començar els estudis i a treballat en un bar, ràpidament vaig començar a trobar-hi un lloc i, al final, com a europeus, no diferim tant.

–Què és el més famós de la ciutat?

–A primer cop d’ull (o almenys el que em va causar a mi) no és una ciutat que et faci somiar ni enamorar-te’n. Però, tot i així, hi ha llocs emblemàtics, com la Grand-Place, el símbol de Brussel·les, que és el Manneken Pis –una petita escultura d’un nen que pixa–, o Atomium, un edifici en forma d’àtom i que es pot veure des de gairebé tota la ciutat. Són espais molt separats i que queden com a anecdòtics dins de tota la ciutat. En realitat, el que més m’agrada és poder trobar els llocs on s’hi respira una mica de vida, perquè és una ciutat molt desperta fins molt tard. Cal perdre’s per les tavernes, que són el patrimoni modern de la ciutat, i prendre alguna cervesa, que n’hi ha una infinitat.

–És un lloc fàcil on un jove pot trobar-hi feina?

–És un bon lloc per passar-hi un moment de la joventut. A més, a nivell cultural són molt oberts de ment i inviten a poder provar. Laboralment, hi ha molta feina, tot i que, en ocasions, molt poc qualificada, però és una ciutat gran i és capital d’Europa. Per tant, hi ha moltes empreses amb molta oferta i demanda

–Què trobes a faltar de Catalunya?

–El fet de no tenir un referent d’aigua. Ni mar ni riu. És una falta molt gran. Sembla que et falti una mica d’aire per respirar. Evidentment, trobo a faltar la família i els amics. A vegades, em sento sol i perdut i necessito aquell referent, tot i que aquí tinc un entorn molt gran d’amics. També enyoro el poder seure en un banc de la Rambla o en una terrassa del nucli antic de Tarragona, baixar en dos minuts a la platja, menjar de bona qualitat...

–Tornarà a Catalunya?

–És el projecte de cada any, però sempre penso: «L’any que ve ho faig». Potser Tarragona no serà la parada final, però em vull apropar cap al Mediterrani perquè trobo a faltar aquest esperit i aquesta brisa del mar.