«La idea d'escriure sobre els 'indianos' va sorgir d'un sopar al Parc Samà»

—Ha ambientat la novel·la en la Cuba colonial de finals del segle XIX. Per què?

—Perquè és una època en la que m’hauria agradat viure. I quan escric, em trasllado al lloc i moment de la història, sobretot durant la fase de documentació, a la qual dedico quatre o cinc mesos. La idea d’escriure sobre els indianos va sorgir en un sopar al Parc Samà. Passejant al vespre per aquells jardins tan evocadors ho vaig veure clar. També m’interessava tractar l’activitat comercial que hi va haver entre Barcelona i Cuba.

—Els protagonistes són dos, però també hi ha molts secundaris. És una història molt més coral que la seva anterior novel·la, En tierra de fuego.

—Sí, en aquesta ocasió volia anar un pas més enllà, que la història no es basés només en la parella principal, sinó que estiguessin envoltats de molts secundaris. A més, com que la història està ambientada a Londres, Barcelona i Cuba, volia recrear molt la societat de l’època, i sobretot la de Cuba. Allà hi havia els indianos, que no només eren catalans, també hi havia molts anglesos i alemanys. Després hi havia els esclaus, que coexistien amb els negres lliures i els negres de societat, aquests últims eren persones riques. Per això necessitava molts personatges que es poguessin identificar amb cadascun dels estaments.

—Els dos protagonistes, d’entrada, semblen pols oposats.

—Els contrastos m’agraden molt, i els dos personatges principals representen la Vella Europa i el Nou món. La Lisel ha estat educada a l’Anglaterra victoriana, i és una persona de caràcter fred que contrasta molt amb el protagonista masculí, el Willhelm, que és una persona treballadora que porta una plantació de sucre amb 2.500 esclaus. Al llarg de la novel·la es veu l’evolució que fan tots dos fins que al final es troben (o no, cal llegir el llibre).

—Amb aquesta segona novel·la, ha acabat de definir el seu estil literari?

—Jo crec que ja estava bastant definit a la primera. Soc una gran amant del cinema, i del primer ja em van dir que era un llibre molt cinematogràfic. Les escenes, més que pensar-les i descriure-les, les veig, i després les plasmo. Després, en les descripcions, m’agrada ser precisa, però sense redundar gaire, donar quatre pinzellades, perquè d’aquesta manera el lector es fa més seva la història, més que llegir-la, la viu.

—Quins creu que són els elements clau de la novel·la romàntica?

—Primer, dos personatges principals que tinguin caràcter i personalitat, independentment que siguin bones o males persones. Hi ha qui diu que la Lisel té molt de caràcter, o que és molt freda, però és que les persones som així, i no per ser protagonistes han de ser perfectes. Per a mi, és més important que siguin creïbles. Després, tots han de tenir el seu present, que és el que coneix el lector, i també un passat que expliqui per què són com són. De fet, en aquesta història el passat és molt important. També hi ha d’haver una bona trama, amb pinzellades d’intriga des del principi fins al final. I per acabar, és important la part històrica, m’agrada que es pugui aprendre alguna cosa.

—Aquesta és la segona novel·la que publica amb Harper Collins Ibérica, un reputat segell de literatura romàntica. Com hi va arribar?

—Quan vaig acabar la primera vaig pensar en adreçar-me a una editorial, però m’oferien tirades curtes i presentacions de proximitat. Llavors vaig veure que a Harper Collins Ibérica feien un concurs, i m’hi vaig presentar. De 406 novel·les van escollir la meva, i la van publicar en paper i digital. Em van dir que si continuava escrivint, els agradaria que seguís amb ells.