El darrer videoclub de Tarragona se sosté gràcies a una vintena de fidels

Ni Netflix, ni HBO, ni Amazon, ni cap de les plataformes de televisió per cable han pogut amb ella. Pilar Cerón, la propietària del Videoclub Imperial, del carrer Pere Martell, ha aguantat estoïca els embats de les noves formes de consum de la ficció audiovisual. Als seus 56 anys, la tarragonina continua aixecant diàriament la persiana de l’única botiga de lloguer de pel·lícules que queda al centre de la ciutat. Si bé, confessa que en els darrers anys s’ha plantejat, en infinitat d’ocasions i establint un símil cinematogràfic, fondre a negre per passar als títols de crèdits. «Ho he parlat amb el meu marit i el meu fill, però si tanco el videoclub, què hi poso en aquest local? Si avui dia tot es compra per Internet. Mires les botigues dels voltants i veus com van tancant», relata. «Mentre aquest negoci em vagi donant per menjar, així seguiré. Tinc la sort que el local és nostre i no hem de pagar cap lloguer, sinó imagina’t el que hauria de desembutxacar per un espai 120 metres quadrats en ple centre de Tarragona», exposa.

A mesura que les noves formes de consum de ficció a demanda es van imposant, el negoci de Cerón, va minvant més i més, però per sort, disposa d’uns parroquians molt fidels que cada setmana s’acosten a la botiga per devorar les darreres novetats que ha adquirit: «Ja no compro pel·lícules per vendre perquè ningú les adquireix, però encarrego 6 o 7 títols nous setmanalment, els films més comercials i de més èxit, que és el que els meus clients esperen», desgrana. Són una vintena de veïns de la zona que mai fallen a la seva cita setmanal amb el videoclub. Paguen 2,5 euros per cada una de les pel·lícules d’estrena.

En mig de l’entrevista amb aquest diari, entra per la porta Francisco José Mouliaa, un home gran que ha vingut a veure si ja han arribat els DVD d’aquesta setmana. «Te’ls reservo, no et preocupis», li garanteix ella. «A mi m’agraden les d’acció i, a la meva dona, les romàntiques, però de totes formes, les agafem totes», explica el client.

El més destacat del videoclub però, no són els DVD tot i atresorar més de 7.500 títols en aquest format, el veritable tresor són les cintes en VHS. Encara conserva al voltant de 10.000 referències que són una autèntica pedra filosofal pels amants del format analògic. «Hi ha col·leccionistes de Barcelona que m’envien un munt de fulls amb centenars de títols. Les que tinc els hi venc, és una forma de treure’m uns petits ingressos extra», desgrana la propietària. Tal és la quantitat de cintes que emmagatzema que, alguna fins i tot, l’ha acabat destinant a falcar una de les portes, a fi que aquesta no peti amb el vent.

Avis que demanen cintes VHS

«A més dels col·leccionistes, també vénen a comprar VHS alguns jubilats que segueixen tenint un vídeo per gravar els programes de la tele i necessiten cintes. Els hi serveix qualsevol pel·lícula», comenta Cerón, mentre assenyala una enorme pila de caràtules, entre les quals es pot trobar, per exemple, Mulan, un exitós títol infantil de 1998 de la factoria Walt Disney Pictures. Cerón recorda, arrepenjada al taulell (el que en aquesta peça de caire cinematogràfic tocaria anomenar flashback), l’època daurada dels videoclubs: «Ara sóc jo la que he de fer la comanda al majorista, però anys enrere era al revés. Aquí venien representants comercials de totes les grans distribuïdores a oferir-me les darreres novetats de cada companyia i era jo la que acabava triant. Em visitaven de la Warner, de Paramount, de la Fox...», rememora.

Pels amants del mode tradicional d’adquirir els films i, amb permís dels protagonistes del film Casablanca, Humphrey Bogart i Ingrid Bergman, es podria dir que «siempre nos quedará el Videoclub Tarraco».