L'UCI de Joan XXIII aconsegueix escurçar la recuperació dels malalts

L’alarma del monitor d’un dels box de l’UCI comença a sonar de forma reiterada. Diverses persones que han vingut a visitar a altres pacients, giren el cap. «Passa alguna cosa greu?», s’endevina en la seva mirada. La Unitat de Cures Intensives del Joan XXIII és un lloc tan fred com les seves parets, però per sort, alguna cosa està canviant en aquest servei situat a la primera planta de l’hospital. Els seus professionals, mitjançant un gran equip multidisciplinari, estan procurant fer més humana l’estada de pacients i familiars en el que possiblement és un dels tràngols més durs de les seves vides.

«Humanitzar implica moltes coses, però no és més que ser persona abans que metge», resumeix el doctor Ángel Pobo.

La mostra més visible és que la porta d’accés a l’UCI ja no roman infranquejable durant la major part del dia. Els familiars han passat de tenir una hora i mitja de visites al dia (repartides en matí, migdia i tarda) a poder estar-hi tant com vulguin, a excepció de les primeres hores del matí, que es dediquen a realitzar procediments i proves. A més de la porta oberta, l’equip de metges, infermeres i fisioteràpia, treballa en tres flancs diferents (mobilització precoç, tractament del deliri i la sedació i humanització de l’estada), a fi d’avançar en la recuperació d’aquests malalts greus, alguns dels quals, tornats a néixer després de severes afeccions.

És el cas de Scarlat Anca, una pacient de 62 anys que en una operació de vesícula va patir importants complicacions. «Ara fa sis setmanes que està aquí a l’UCI. Ha estat molts dies estirada i adormida. Avui, és el segon dia que la fan caminar. Em fa molta il·lusió veure-la així», explica la seva filla Elena. Anca ho fa gràcies a un arnès i una grua que la subjecten en cas que perdi la força, però l’esforç el realitza ella. «Tira, tira», aconsegueix dir, tot i portar encara el respirador mecànic a través de la tràquea, al fisioterapeuta David Moya. Finalment, aconsegueix fer un tomb sencer al voltant del taulell central, on hi ha el control d’infermeria. La doctora Mònica Magret i la infermera Judith Mariné l’observen amb molt d’orgull. Són les responsables, juntament amb la doctora Paula Perelló, de la Mobilització Precoç, un programa pioner de l’UCI de Joan XXIII que ha cridat l’atenció de sanitaris d’altres hospitals de l’Estat i de l’estranger, segons explica la cap del servei de Medicina Intensiva (UCI, Semicrítics i Coronària), Maria Bodí.

I és que els resultats, presentats en congressos internacionals, són meritoris. Segons l’estudi realitzat pels mateixos sanitaris, comparant l’estada de pacients que havien rebut el tractament, amb d’altres que no ho havien fet en no estar encara implementat, s’ha aconseguit accelerar d’una forma notable la seva recuperació. «Hem observat que els pacients tractats, han necessitat dos dies menys de ventilació mecànica, un dia menys d’estada a l’UCI i han pogut estar sis dies menys ingressats a planta. A més, la proporció de pacients que han pogut marxar cap a casa després d’estar a planta i no han hagut de passar pel Sociosanitari ara és del 75% i abans era només del 45%», exposa la doctora Magret.

Però per poder exercitar els músculs (molt debilitats durant una llarga estada al llit) i alhora avançar en el procés de recuperació físic i mental, és fonamental que el pacient pugui estar despert al més aviat possible. «Abans, quan començàvem a despertar-los de la sedació, potser passaven cinc o sis dies fins que estaven conscients del tot», recorda el doctor Pobo. «Han anat canviant els tipus de sedants i això ens ha permès poder posar als pacients una sedació més lleugera, que alhora és més fàcil de retirar», explica la doctora Bodí. En aquesta etapa de la recuperació, entren en acció la doctora Vanesa Blázquez i la infermera Diana Gil, encarregades també, de prevenir i, arribat el cas, minimitzar els deliris, molt habituals durant el procés de recuperació de la consciència. «Cada dia que el pacient es troba en deliri augmenta el risc de mortalitat en un 10%», desgrana Blázquez.

Evitar el deliri amb la família

«Quan desperten és un moment en què s’agiten perquè estan desubicats i pot ser una mica brusc», apunta la infermera Laia Labad. «Pose’m per cas, algú que anava a treballar i ha tingut un accident i al despertar-se es nota un tub a la boca amb un aire que li està entrant a pressió, amb llums i amb sorolls estranys, i a més, li fa mal tot i no sap què ha passat», refereix la infermera Diana Gil. Així, la família juga un paper clau en la recuperació de la consciència. «Ajuda molt si senten una veu coneguda, se’ls acaricia, se’ls toca, se’ls parla amb suavitat i se’ls intenta reubicar», desenvolupa Labad. De fet, dins l’àmplia guia d’Atenció als Familiars que han realitzat els professionals de l’UCI, s’indica expressament que és positiu portar al malalt, per exemple, les seves ulleres, els seus audiòfons, «un rellotge, una ràdio, un calendari, fotos, diaris o llibres». A més, per tal de no sentir-se desubicats, en un procés posterior, és bo que puguin disposar del seu mòbil o l’ordinador.