«Per a molta gent jove, Elefantes és un grup que acaba de descobrir»

Shuarma és el vocalista i compositor d’Elefantes, la banda que actuarà a les Barraques del Mamut de la Canonja el pròxim dissabte, 4 d’agost. El grup barceloní presentarà La primera luz del día, el seu darrer treball d’una llarga trajectòria discogràfica amb un so i personalitat prou coneguts per a alguns –la banda es va formar l’any 96– i que les noves generacions estan descobrint ara.

— Presenteu el vostre darrer treball ‘La primera luz del día’. Quina rebuda està tenint?

— Molt bona. Estem tenint molta sort, és el fruit de la feina ben feta. Depèn de moltes coses, però quan ho poses tot, que és com nosaltres fem les coses, el públic ho rep.

— Vau començar a finals dels anys noranta i després de l’aturada el 2006 i el retorn de 2013, amb la diversitat de gèneres i estils que hi ha, us costa trobar l’encaix?

— Quan Elefantes va començar, el que estava de moda era una cosa molt diferent del que fèiem nosaltres. Amb el temps –aquest és el tercer disc d’aquesta segona temporada– hem vist passar moltes formes de fer. Però, nosaltres hem continuat fent el nostre camí, fidels a nosaltres mateixos i expressant-nos de forma molt natural.

— Creu que, avui dia, resulta més difícil distingir un grup de la resta?

— Ho és. Fa uns anys, podies detectar el segell del nostre país a molts grups. És cert que molts intentaven copiar grups com The Rolling Stones o Beatles, per exemple, però mantenien allò que feia notar que era música feta al país. A mi, precisament, el que m’agrada és quan detecto aquestes referències geogràfiques, quan es detecta de l’indret d’on vens. Això, avui dia, s’ha diluït molt.

— Al llarg de tants anys de carrera, com heu viscut els canvis en el mercat, en la forma de consumir música, de promocionar-vos, d’estar presents en les xarxes socials?

— Hem hagut d’evolucionar, com tothom. La música està en constant transformació; bé, més que la música, la forma com arriba al públic. Al principi, la música era quelcom que s’havia de viure en un precís moment, en directe, i després desapareixia. Amb els enregistraments i els canvis de formats –disc, cd, MP3– no ha deixat de canviar. Però estem molt acostumats al canvi en el format i en la forma de promocionar-nos. Però no és el que més importa, el que més ens importa és la música que oferim.

— Potser ara us heu de tornar a guanyar al públic en els directes, fent carretera...

— Sí, però quina meravella tocar en directe. Està clar que viatjar tant té quelcom negatiu. Però, a Elefantes, ens agrada molt pujar al directe, perquè és quan la gent acaba d’entendre els grups. A més, personalment, viatjar tant em permet llegir tot el que vull...

— Heu compost el disc com un tot, amb una temàtica específica o que faci que les cançons tinguin un ‘leitmotiv’?

— S’anomena La primera luz del día perquè parla de la possibilitat que tenim tots, amb l’arribada d’un nou dia, d’escollir. No podem triar què ens passarà, però sí l’actitud amb què ens ho prenem. Clou el disc Al oscurecer, perquè en la seva totalitat és com el transcurs del dia.

— Què oferireu a la Canonja, només cançons del darrer disc o una mica de tota de la vostra trajectòria discogràfica?

— Ens centrem en el nou disc, però no el toquem en la seva totalitat. També fem un repàs per altres cançons que la gent vol escoltar. És una barreja: una mirada cap a la nostra carrera, però també una presentació per aquells que no ens coneixen.

— Quin públic us esteu trobant als directes?

— Tenim un públic molt divers, amb franges d’edat molt dispar. Et trobes pares que porten els seus fills i gent de seixanta anys. Per a molta gent jove, som un grup que acaben de descobrir. No ens hem tancat a un públic i, això, ens agrada molt.

— S’anomena Shuarma, el grup Elefantes... Quina connexió teniu amb l’Índia?

— Shuarma és com m’han dit els meus pares des de petit i no sé ni per què. Però, el cert, és que el nom Elefantes el vam triar perquè sí! S’ha de confessar que, quan vam començar a fer entrevistes, vam sentir la necessitat d’inventar-nos quelcom més interessat a dir que la paraula ens havia agradat i ja està. Així que vam començar a explicar que la música era sagrada per a nosaltres, com els elefants a l’Índia, fèiem el paral·lelisme (riu). I la música és sagrada per a nosaltres, però, no era el motiu del nom. Aquesta és la veritat...

— Vàreu fer el que es coneix com a ‘tirarse el rollo’... Veig que no teniu cap problema a dir-ho.

— (Riu) No, ja no. S’ha de dir que, finalment, és cert que després jo mateix vaig tenir una època molt forta amb l’Índia.