Enric Bertran Garcia de Olalla: De Tarragona a Heidelberg
«No m'esperava enyorar tant el mar, quan vinc de visita, he d'anar a tocar ferro»
Aquest tarragoní de 23 anys està estudiant un màster en Biologia Molecular a la Universitat de Heidelberg
— Quins motius el van portar a marxar de casa per anar a viure a l’estranger?
— Quan estava a punt d’acabar els estudis, vaig notar que tenia ganes de continuar estudiant. A tercer de Genètica, vaig decidir rebutjar l’opció de fer un Erasmus durant l’últim curs perquè havia dissenyat el final del meu grau d’una forma molt concreta i, per què no dir-ho, relaxada, per compensar uns anys més aviat intensos, i va ser un any semisabàtic. Per aquest motiu, m’havien quedat les ganes de passar una època de la meva vida a l’estranger, i tenia la impressió que, tenint l’oportunitat, calia aprofitar-la. Em vaig decantar per Alemanya, ja que sempre m’havia cridat l’atenció.
— Quines són les principals diferències entre Alemanya i casa seva?
— Aquí el dia comença més aviat que a casa, pel que fa als horaris, i també de forma literal. Això es nota molt a l’estiu, ja que arriba un punt en què l’alba és al voltant de dos quarts de sis de la matinada. Amb aquests horaris, tot s’avança i, personalment, ho he notat molt amb les menjades. Una cosa que m’ha sorprès és la quantitat de mercadets que se celebren per aquí, començant per les xarxes socials, on fàcilment es pot aconseguir qualsevol cosa de segona mà a bon preu o fins i tot gratuïtament, fins a mercats de les puces, organitzats per diferents entitats o per particulars, i sense oblidar-se dels famosos mercats de Nadal, on sempre és agradable prendre’s una tassa de vi calent.
—Des que va arribar ha viscut alguna situació que no s’hagués imaginat mai?
—Tot i ser una ciutat universitària, les opcions per viure a Heidelberg són molt limitades. Em va ser difícil trobar un lloc de residència i això, em va fer acumular molts nervis, que se sumaven als que tenia pel fet de marxar a viure a l’estranger i pel fet de començar aquesta aventura el dia 1 d’octubre de 2017, que ja de per si va ser intens. No sé si va ser la causa directa, però dos dies abans de marxar, se’m va inflamar la part interior del nas i se’m va inflar tota la cara, fins al punt que el metge em va recomanar endarrerir la data per marxar. Però no ho vaig fer, i finalment, aquell dia, després de votar, vaig marxar cap Alemanya, a un alberg, sense casa fixa i amb la cara inflada.
—Què és el que més troba a faltar de casa?
—El primer que em ve al cap és molta gent. També, el bon temps. A Tarragona fa uns quants anys que no fa fred de debò durant l’hivern. De fet, vaig necessitar comprar-me una jaqueta també de debò per sobreviure a l’hivern. El que sí que no m’esperava trobar tant a faltar és mirar el mar. Admeto que quan vinc de visita a Tarragona, de les primeres coses que faig és anar a tocar ferro.
—Quin costum del país actual s’emportaria cap a Catalunya?
—Destacaria la capacitat de reinventar diferents espais de la ciutat i, en especial, els que han tingut un passat de caràcter militar. Un exemple és una de les cantines de la universitat situada a la part antiga, que es troba en un antic edifici amb usos de defensa, i també la part sud de la ciutat, on es localitzen les que havien estat casernes militars. De fet, jo estic vivint en una d’elles. Penso en això i, malauradament, em vénen a la ment exemples de casa com el de la Tabacalera o el Banc d’Espanya...
— Té intenció de tornar aviat o de moment no?
—De visita, segur! La meva estada a Alemanya, però, s’allargarà com a mínim fins a l’estiu de l’any vinent, ja que el màster que estic cursant dura dos anys. Encara estic rumiant que faré després.